Ara em penedeixo de no haver fet cap fotografia dins La Seca dijous passat, quan vaig anar a veure Wohnwagen. Tot i que, ben pensat, potser ja està bé així. Al cap i a la fi, dubto que cap imatge fixa pugui fer justícia a l’espai escènic creat per Marc Salicrú per aquest conte postmodern.

I és que la primera sorpresa d’aquest Wohnwagen té lloc només traspassar la porta de la sala Joan Brossa de La Seca. Música techno, llum làser, fum i una cúpula de roba metalitzada fa que oblidis on ets en menys del que trigues a trobar un lloc on seure (jo us recomano la zona central o les taules de fusta). Els personatges, tapats amb mantes tèrmiques, envolten una peça d’escenografia que m’han demanat explícitament no mencionar. Haureu d’anar a veure què és.

Quan deixi de sonar la música, començarà el conte. Un conte amb tots els elements de les històries infantils: àngels i dimonis, fades i bruixes però, per sobre de tots ells, una parella d’enamorats antagònics, que creuen que la força del seu amor els farà superar les seves més que evidents diferències. Un tema universal i una història sense gaires complicacions que permeten l’experimentació de tot l’equip creatiu, que porta fins a les darreres conseqüències la recerca d’un llenguatge propi, que fuig voluntàriament del realisme i el virtuosisme, i busca la teatralitat i la impostació alhora que confon constantment intèrprets i personatges.

Si a això hi afegim una gran quantitat de referències pop completament desacomplexades (ara es citen els Sims, ara Loquillo, ara les baralles dels anime, ara la música de l’Skype, ara els superherois, ara els anuncis de la “teletienda”), una utilització original, funcional i intel·ligent de la tecnologia, un ambient sonor que ens manté enganxats a la història, cinc idiomes, cervesa, alguna cosa per picar i molt de confeti, el resultat és una barreja explosiva, estètica i divertida, que entra pels ulls i ens transporta a un país de fantasia amb personatges difícils d’oblidar.

A Wohnwagen res no és casual. Cada decisió, cada gir, cada referència hi és per algun motiu. Una feina coral feta amb l’entusiasme que només una companyia tan jove com aquesta pot aportar. Un experiment postmodern i psicodèlic que deixa molt bon gust de boca.

Wohnwagen

Autor: Rémi Pràdere. Dramatúrgia: Gerard Vidal Barrena, Anna Serrano, Marc Salicrú i Max Grosse Majench. Direcció: Max Grosse Majench i Anna Serrano. Traducció: Max Grosse Majench. Intèrprets: Kira Anzizu, Guillem Barbosa, Max Grosse Majench, Elena Martín, Laura Weissmahr i Oriol Puig. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Chloe Campbell. Ajudant de vestuari: Laia Manzanares. Audiovisuals i promoció: Adrià Botella, Gerard Vidal Barrena i Zak Ramis. Música: Jonathan Hamann, Juan Luis Batalla, Lucía Fumero, Gerard Vidal Barrena, Pau Balaguer i Rémi Pradère. Ajudantia de direcció: Carla Celda. Producció: Carla Celda i Jan Matheu. Fotografia: Adrià Botella i Itsaso Arizkuren. Coordinació: La Brutal, Mireia Farrarons. Amb el suport de la Nau Bostik. Amb la col·laboració de La Brutal.

Sala: La Seca Espai Brossa. Data: 17/11/2016.