Cartell de Vilafranca. Un dinar de festa major.

Vilafranca: Un dinar de festa major

A aquestes alçades no és cap secret que Jordi Casanovas és un dels meus autors preferits. I atenció que he dit autor, no autor català, ni autor jove, ni autor contemporani. Autor i punt. Els seus textos sempre m’emocionen (en un sentit o altre) i les seves històries sempre són interessants, intel·ligents i brillants. Potser és perquè som de la mateixa generació o potser és perquè tenim referents semblants, però el cas és que m’alegra poder viure la seva evolució com a autor i director des de la platea. Ho considero un plaer.

Amb el que he dit us podeu imaginar que em moria de ganes de veure el tancament de la trilogia sobre la identitat catalana completada per Una història catalana i Pàtria. Així que divendres em vaig plantar a Vilafranca del Penedés per veure l’obra a la mateixa ciutat que l’havia inspirada i gaudir-la rodejada de vilafranquins (una experiència totalment recomanable perquè no hi ha res com sentir la remor de la gent que reconeix i celebra en directe les notes més locals i emotives del text).

No cal haver viscut una diada de sant Fèlix a Vilafranca per entendre i emocionar-se amb el text, perquè, com passa amb la resta de la trilogia, a Vilafranca el tema és la família. O, més aviat, la fràgil estructura que la sosté.

Vilafranca emociona perquè conté veritats com punys. Tots hem viscut algun dels episodis que es relaten, tothom té un germà o un cunyat amb qui no es porta bé, una rivalitat no resolta amb una cosina o una germana, un rencor contra la sogra o la mare enterrat al fons del cor. Ho hem vist, ho hem viscut o ens ho han explicat. Tots sabem qui és el pal de paller de la família, qui manté unit a tothom als dinars de festa. A Vilafranca, aquest algú és l’avi. Un avi que està malalt d’Alzheimer.

Jordi Casanovas decideix ambientar l’acció l’any 1999, un moment molt més tranquil a casa nostra a nivell polític, que permet una reflexió més serena i lúcida sobre qui som i d’on venim. Una decisió intel·ligent que permet a aquesta obra trascendir l’espai i el temps i convertir-se des d’ara mateix en una peça que suportarà perfectament el pas del temps, perquè parla de nosaltres, els d’ara i els d’abans, els de sempre.

A part de signar un text magnífic, Jordi Casanovas també dirigeix un repartiment de luxe que ens regala interpretacions intenses, emotives i plenes de matisos. Cada personatge està tractat amb cura i delicadesa, amb amor, i això es transmet amb fidelitat a la platea. Em va impressionar especialment Manel Barceló i el seu retrat acuradíssim d’un malalt d’Alzheimer, una feina excel·lent.

Vilafranca et fa riure el segon després d’haver-te fet plorar. Amb un ritme ajustadíssim i una gran habilitat per presentar-nos una trama complexa i plena de personatges, el text atrapa des de la primera línia fins a l’emotiu final.

Crec que trigarem uns quants mesos a veure Vilafranca a Barcelona. Jo, si fos vosaltres, aprofitaria l’excusa per visitar alguns dels Teatres Amics que han corproduït aquesta meravella. No us en penedireu.

 

Vilafranca: Un dinar de festa major – Autor i director: Jordi Casanovas. Repartiment: Marta Angelat, Manel Barceló, David Bagés, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, David Vert, Manuel Veiga i Anna Ycobalzeta. Sala: Auditori Municipal de Vilafranca. Data: 20/02/15.

2 thoughts on “Vilafranca: Un dinar de festa major

Deixa un comentari