Ven a Fraguel Rock

Estic tan acostumada a veure sobre els escenaris muntatges amb referents i imaginaris pertanyents a generacions gairebé sempre de més edat que jo, que us enganyaria si us digués que no va fer-me il·lusió veure la meva infància i adolescència passejar de forma tan desacomplexada sobre l’escenari del Tantaranta.

Perquè Ven a Fraguel Rock està ambientada en un parc temàtic imaginari dedicat a la televisió de la dècada dels 80 i principis dels 90, i són precisament les sintonies i les frases mítiques de les sèries d’aquesta època el que sentim durant el primer tram de l’espectacle, tant com a fil musical quan entrem a sala com en boca dels protagonistes. Jo, que vaig ser tan malalta de tele de petita com ho sóc avui en dia de teatre, no vaig poder parar de riure.

Però, desenganyem-nos, la nostàlgia dels 80 no és un tema (malgrat que ara ens la intentin vendre per terra, mar i aire), és un context, una broma compartida, una forma de sentir-se a casa. I Ven a Fraguel Rock podia haver esdevingut poca cosa més que un entreteniment ocurrent si la Raquel Loscos i el Salvador S. Sánchez no haguessin tingut l’encert de farcir-la amb un bon argument.

Perquè passats aquests primers minuts de divertimento, arriba la substància, la raó de ser d’aquest espectacle, una reflexió festiva, divertida i intel·ligent sobre els estereotips de gènere i les màscares sota les que ens amaguem per enfrontar-nos al món. Els protagonistes, l’Alegre Mariachi, la Glenda i l’Animal són, respectivament, estereotips del mascle, de la feminitat i d’algú que no s’identifica amb aquestes etiquetes. Tots tres han decidit per diferents motius viure d’amagat en aquest parc temàtic convertits en personatges de ficció i nosaltres, amb l’excusa de descobrir qui dels tres ha mort al fràguel que han trobat estirat al lavabo, anirem descobrint quins són aquests motius i què s’amaga darrera de les seves disfresses.

Dalt de l’escenari, una escenografia senzilla (que no discreta), un vestuari preciós i molt aconseguit, obra de Cinta Moreno, i tres magnífiques actrius, Rocío Manzano, Sara Sansuan i Laura Vila Kremer, que saben trobar l’equilibri perfecte entre la comèdia i el drama, i mostrar tota la complexitat que amaguen els seus personatges.

Com ja van demostrar a 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme i com demostren mensualment a Assajar és de covards, la Companyia Casa Real sap com enfrontar-se amb temes seriosos sense perdre mai el sentit de l’humor. El seu lema “la realitat no és realista” resumeix una forma de ser i de pensar inconformista, optimista i molt refrescant, que aposta per canviar el món amb un somriure als llavis.

Ven a Fraguel Rock és molt més que un espectacle nostàlgic, participatiu, policíac, social o d’humor, però són precisament totes aquestes capes les que el converteixen en quelcom diferent i inclassificable. Un còctel deliciós dels que deixen un gran gust de boca.

 

Ven a Fraguel Rock

Companyia Casa Real. Dramatúrgia i direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Intérprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan i Laura Vila Kremer. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Gerard Orobitg. Vestuari: Cinta Moreno. Fotografia: Aitor Rodero.

Sala: Teatre Tantarantana. Data: 07/05/2017. Fotografia: (c) Aitor Rodero (www.aitorrodero-fotografia.com).

Deixa un comentari