Utopia - (c) Alfred Mauve

Utopia

Quan vaig descobrir la Companyia Ignífuga l’any 2014 al Maldà amb el seu espectacle La norma de l’extinció vaig escriure: “a partir d’ara no penso perdre de vista la Companyia Ignífuga. Estic del tot convençuda que ens donarà moltes alegries”. Doncs bé, tres anys després puc dir que jo no vaig faltar a la meva promesa i ells han estat sempre a l’alçada de les expectatives. Ara bé, amb Utopia penso sincerament que s’han superat.

Utopia és un espectacle que es pot resumir en una frase però que resulta extremadament complicat d’explicar. Utopia explora el concepte d’utopia des de tots els punts de vista i, per fer-ho, parteix del format conferència. L’espectacle arrenca amb tota la companyia darrere una taula intentant explicar al públic el procés de creació i documentació d’una obra que, al final, no serà així (és a dir, una utopia). Cada un dels membres de la companyia té idees diferents sobre què és i què representa la utopia i, encara més important, com transmetre-les al públic. N’hi ha de més llegits, de menys, els que volen anar per feina, els que passen… I, quan ja portem una estona, descobrim que tenim entre nosaltres un autèntic utópic, un home que viu apartat de la societat i que ha vingut a explicar-nos la seva experiència en primera persona.

Poc a poc l’espectacle guanya capes i velocitat fins esdevenir un artefacte autoreferencial que trenca la quarta paret i explora de manera pràctica la idea d’utopia observant una companyia teatral com a reflex de tota una societat, mentre intenta resoldre l’enigma de la creació artística com a forma de cercar aquesta utopia. En tot moment s’estableix un joc de miralls entre realitat i ficció, companyia i públic, amb un muntatge que no deixa de llençar idees interessants, regala imatges potents i utilitza el sentit de l’humor per equilibrar l’altíssima càrrega filosòfica del que passa en escena.

Cristina Arenas, Eduard Autonell, Melcior Casals, Marina CongostJúlia Rodón interpreten una versió (o no) de si mateixos mentre que Àlex Moreu dóna vida a l’utòpic acabat d’arribar dels boscos del sud de França (o potser és així). Tots sis ens regalen unes interpretacions inquietantment versemblants, com si, en realitat, no estiguessin interpretant en absolut, com si tot allò que veiem, inclús en els moments més esbojarrats, fos fruit de la improvisació. Una feina realment excel·lent.

D’altra banda s’agraeix que en aquest cas la Ignífuga hagi pogut gaudir d’un pressupost una mica més ampli de l’habitual (aquest espectacle va guanyar el premi Adrià Gual), cosa que els ha permés jugar amb comoditat amb la tecnologia (quelcom que ja acostumen a fer en els seus muntatges) i disposar d’una escenografia més generosa.

Utopia mostra la maduresa formal d’una companyia que ens té acostumats a muntatges sempre intel·ligents i amb interessants apunts filosòfics. Un muntatge en el que han fugit de les adaptacions a què ens tenen acostumats i han apostat per una dramatúrgia original, arriscada i personalíssima (signada per Pau Masaló i Ferran Dordal) que no s’assembla a res. Un muntatge excel·lent que esperem que tingui una vida ben llarga després d’aquest Grec.

 

Utopia

Direcció: Pau Masaló. Dramatúrgia: Pau Masaló, Ferran Dordal. Interpretació: Cristina Arenas, Eduard Autonell, Melcior Casals, Marina Congost, Àlex Moreu i Júlia Rodón. Escenografia: Joana Martí. Vestuari: Joana Martí. Producció: Eduard Autonell.

Sala: Hiroshima. Data: 19/07/2017. Fotografia: (c) Alfred Mauvé.

Deixa un comentari