Comença l’any i comença el Cicló! Per tercer any consecutiu, el Tantarantana (que acaba de ser adquirit per l’Ajuntament de Barcelona, us deixo l’enllaç a la notícia per si la setmana passada estàveu de recés espiritual al Tibet) aposta per les compayies independents en residència i programarà cinc muntatges entre ara i el mes d’agost. Les companyies són les mateixes de l’any passat: Col·lectiu La Santa, La calòrica, Ignífuga, Companyia Casa Real i Dara, i, després d’assistir divendres passat a la festa de presentació, us puc assegurar que la cosa promet tant o més que l’any passat.
I la primera en obrir foc ha estat La Santa amb aquest Una casa a l’est, una història que recull, en part, les vivències de la seva dramaturga Laura Mihon, nascuda a Romania i criada a Espanya, i la seva família. Una història marcada, com no pot ser d’una altra manera, per la dictadura comunista de Ceausescu.
En el seu text, Laura Mihon aposta pel relat proper i íntim d’uns fills que intenten reconstruir la història d’uns pares i un oncle que mai no han parlat en veu alta del que va passar durant la seva joventut, abans de marxar del país. La trama es centra, sobretot, en els arxius governamentals que guarden les acusacions contra els seus ciutadans i que actualment són consultables. Durant la dictadura qualsevol podia acusar qualsevol altre d’actes subversius contra la llei o contra l’Estat, i tot plegat es documentava i es guardava un cop dutes a terme les diligències pertinents. Aquests arxius contenen tota mena de drames personals que Mihon aprofita per dibuixar l’ambient opressiu i perillós d’aquella època.
Amb una gran habilitat narrativa, el text salta del present al passat, d’una història a una altra i d’un moment a un altre amb naturalitat i fluïdesa. A això contribueix un repartiment ajustat capaç de fer diferents papers i posar-se a la pell de personatges molt diferents. Adrià Olay, Arántzazu Ruiz i Pau Sastre ens brinden unes bones interpretacions, molt contingudes però, alhora, plenes de matisos i silencis carregats d’implicacions.
La única cosa que se li pot retreure a Una casa a l’est és que deixa amb ganes de més. Amb ganes de descobrir més històries, i amb ganes de conèixer una mica més els personatges i les seves motivacions (en especial les de l’oncle). Malgrat això, ens trobem davant una història molt interessant, emotiva i fascinant, que ens apropa a un temps i un país del que, com a mínim jo, he sentit poques narracions. Una magnífica arrencada pel Cicló.