A teatro con Eduardo - Teatre Lliure - (c) Ros Ribas

A teatro con Eduardo

Quan l’estiu passat es va anunciar la nova temportada del Teatre Lliure, A teatro con Eduardo va ser un dels espectacles que van cridar-me més l’atenció. Coneixent la passió de Lluís Pasqual per Itàlia i per aquest autor en concret, i la seva perícia a l’hora de triar i reinterpretar textos, estava segura que A teatro con Eduardo seria un dels inoblidables de la temporada.

Però molt en temo que no va ser així. Comencem pel més subjectiu però, alhora, més significatiu de tot plegat. En les dues hores que va durar l’espectacle em vaig avorrir de valent. Fins i tot durant la primera part, potser la més lleugera, la més còmica en el sentit més fàcil del terme, la cosa ja em va començar a fer una mica de bola i és que, malgrat el talent dels intèrprets i el desplegament tècnic, no estava entenent cap a on em volia portar Pasqual en aquesta ocasió.

A teatro con Eduardo ajunta dues peces diferents de De Filippo que, fins on jo sé, no estan pensades per fer-se juntes, ni s’havien fet mai abans: el primer acte d’Uomo e galantuomo i el text sencer de La grande magia.

Entenc perfectament l’enamorament del director pel primer acte de la comèdia Uomo e galantuomo. Una companyia de repertori, pobre com una rata, intenta assajar a un hotel sota la calor asfixiant de l’estiu del sud d’Itàlia. En poc més de mitja hora De Filippo fa aflorar totes les misèries de qualsevol grup de teatre modest: manca d’actors, problemes amb el text, interpretacions mediocres, falta de concentració…  tot això amanit amb aquesta mirada amable i carinyosa que De Filippo reserva sempre als còmics que estimen la seva feina (recordeu, sinó, L’art de la comèdia). Tanmateix, hi ha quelcom que no acaba de funcionar a la posada en escena. Hi ha una disonància clara entre el teatre de la pobresa del que parla De Filippo i l’entorn opulent de l’escenari del Lliure (una disonància que Homar va salvar al TNC despullant-lo i mostrant les seves entranyes). El maquillatge blanc patètic dels rostres dels actors, que tan bé funcionarà a la següent part, més ambígua a tots els nivells, encaixa malament en el to inicial de comèdia despreocupada. No sabem si els personatges són vampirs o pateixen alguna malaltia greu.

Però abans que Uomo e galantuomo esdevingui una comèdia d’embolics, Pasqual talla abruptament i ho canvia tot: el to, la llum i la intenció. Passem de la comèdia esbojarrada a l’examen psicològic. La grande magia té una part innegable de comèdia, però és més aviat fosca. I el seu missatge, en la meva opinió, està una mica desfasat. La confusió entre realitat i ficció és un tema que ha estat molt i molt ben explorat des de l’escriptura d’aquest text. Però aquest no va ser, en la meva opinió el pitjor problema. El problema tenia més a veure amb una posada en escena lenta, amb canvis molt complicats que obligaven a interludis musicals que, tot i estar magníficament interpretats, només frenaven un ritme ja de per si molt irregular. Un desplegament tècnic molt efectista però potser una mica innecessari per a un text predictible i modest.

Quan al repartiment, cal destacar un magnífic Ramon Madaula, que reconfirma, per si encara algú ho dubtava, la seva innegable qualitat; una impecable Laura Aubert, que mai no decepciona i que, com gairebé sempre, també vam poder gaudir en la seva vessant de músic; i un divertit Jordi Bosch, amb un paper molt de la seva corda, al que va saber treure tot el suc. En canvi, vaig trobar que Mercè Sampietro o Oriol Guinart estaven francament desaprofitats en un text on no hi havia gaire espai pel lluïment dels secundaris.

A teatro con Eduardo és un d’aquells muntatges monumentals, amb grans noms i gran pressupost, pensats per atraure les masses i acontentar els intel·lectuals, però en aquest cas crec que el brou ha quedat insípid i que ni la vaixella ni les estovalles poden dissimular-ho.

 

A teatro con Eduardo (Home i senyor La gran il·lusió)

Autor: Eduardo de Filippo. Versió i direcció: Lluís Pasqual. Repartiment: Laura Aubert, Jordi Bosch, Robert González, Oriol Guinart, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Francesca Piñón, Albert Ribalta, Marc Rodríguez i Mercè Sampietro. Músics: Laura Aubert, Robert González, Pablo Martorelli, Carles Pedragosa – Roman Gottwald. Música: Dani Espasa. Escenografia: Alejandro Andújar i Lluís Pasqual. Vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Xavier Clot. So: Roc Mateu. Audiovisual: Franc Aleu. Ajudant de direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Assistent de direcció: Òscar Fabrés. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’escenografia: Jorge Salcedo. Alumna en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Judith López. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells, Arts-cènics i Pascualín. Confecció de vestuari: Ángel Domingo i Luis Espinosa. Acabats: María Calderón. Producció audioviual: Surreal Lab. Producció: Teatre Lliure.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 06/04/2016. Fotografia: (c) Ros Ribas.

Deixa un comentari