Molt soroll per no res - Teatre Nacional de Catalunya

Molt soroll per no res

No és la primera vegada que em passa. Vaig a veure un espectacle que ha agradat a tothom (o això sembla) però a mi no. Coses que passen. Quin avorriment si tots estiguéssim sempre d’acord, no creieu? La darrera vegada que m’ha passat això ha estat amb Molt soroll per no res, l’obra que està arrasant al Nacional i que repetirà la temporada vinent.

Doncs resulta que jo l’he trobada queca. I fluixa. Amb una dramatúrgia molt poc aconseguida i unes cançons ficades amb calçador. Amb molts lluentons i poca teca. Mediocre i pagada de si mateixa.

Anem a pams i comencem pel més important, la dramatúrgia. Algú que no conegui d’abans l’obra de Shakespeare és capaç de seguir el que passa a escena? De saber què pensen els personatges? Amb tots els monòlegs mutilats i unes cançons que no fan avançar la trama, gairebé faig un petó a la nena que, al meu costat i amb la sinceritat del qui sap que l’emperador va despullat, va preguntar al seu pare: “però, papa, de què va l’obra?”. El pare la va mirar desconcertat sense saber què dir, hipnotitzat per la música, l’escenografia, els lluentons i els famosos sobre l’escenari, no s’havia adonat que ell tampoc no ho estava entenent gaire. Jo vaig trobar a faltar una justificació pel comportament del personatge de don Juan/Triola (que existeix a l’obra de Shakespeare però que, com sospito que era difícil d’encaixar en el Hollywood dels 50, algú va pensar que n’hi havia prou d’esborrar-la), alguna lògica en el tema del “rodatge” (que, diguem-ho clar, només serveix perquè l’Àngel Llàcer robi escenes i frases a altres personatges en el seu paper de “director” mentre, de pas, “fa un homenatge” a unes quantes escenes de la pel·lícula Singing in the rain) o alguna evolució de la història d’amor de Benedicte/Verdaguer i Beatrice/Segura, que queda reduïda a pur farciment del gall.

Sobre l’escenografia, res a dir, crec que és de les poques vegades que s’ha aconseguit que l’immens escenari del Nacional sembli, fins i tot, petit. I ho dic com un elogi, de debó. Ara, sobre els números musicals, què voleu que us digui. Quan tries actors que puguin fer un Shakespeare (tot i que després, vist el text, no calgués) cal sacrificar alguna cosa, i tot i que són tots bons cantants, com a ballarins no passen de correctes. No és descrèdit. Costa molt trobar intèrprets que la toquin en els tres camps. Dos i mig de tres és molt, però, si el que es pretén és fer un musical amb pompa i circumstància, el tema demana a crits ballarins-cantants que es defensin actuant. El resultat és que les coreografies es basaven en el moviment escènic i els jocs de braços, però no es va veure res realment impressionant. Tampoc en el pla vocal, on tot va ser correcte, fins i tot impecable, però sense cap mostra de virtuosisme.

Tinc la sensació que amb Molt soroll per no res ens està passant com a tants nous rics que es llencen sobre tot allò que brilla i sembla car sense parar-se gaire a pensar si la cosa és realment bonica o una horterada. És per pensar-hi, la veritat.

 

Molt soroll per no res

Autor: William Shakespeare. Direcció: Àngel Llàcer. Repartiment: Clara Altarriba, Lloll Bertran, Oriol Burés, Enric Cambray, Jordi Coll, Bernat Cot, Àngel Llàcer, Albert Mora, Òscar Muñoz, Aida Oset, Victòria Pagès, Marc Pociello, Bea Segura, Albert Triola i David Verdaguer. Direcció musical: Manu Guix. Traducció: Salvador Oliva. Dramatúrgia: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Músiques: Cole Porter, Irving Berlin i I. Herb Brown. Adaptació de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Albert Faura i David Bofarull. So: Roc Mateu. Caracterització: Àngels Salinas i Txus González. Coreografia: Aixa Guerra. Veu: Xavi Duch. Arranjaments musicals: Manu Guix i Bernat Hernández. Patinatge: Elena Fernández. Ajudant de direcció: Daniel J Meyer. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera. Ajudanta de vestuari: Laura García. Assistent a la direcció: Jaume Viñas. Alumne en pràctiques de direcció de l’escola Eòlia: Victòria Boixadera. Orquestra: Anna Fernández / Carlota Amargós, Úrsula Amargós / Carlota Amargós, Marçal Ayats / Edgar Casellas, Jordi Franco / Bernat Hernández, Jordi Roquer / Joan Vinyals, Oriol Cusó / Miguel Ángel Royo, Jaume Peña / Ivó Oller, Josep Tutusaus / David Darío García, Toni Pagès / Pere Foved, Manu Guix / Joan Jesús Caro. Producció: Teatre Nacional de Catalunya.

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Data: 14/11/2015.

 

One thought on “Molt soroll per no res

Deixa un comentari