Ricard III - Teatre Nacional de Catalunya - (c) May Zircus

Ricard III

Tenia ganes de veure Ricard III des que es va anunciar l’estiu passat. Mai no havia vist aquest Shakespeare i, a banda d’alguns parlaments, mai no l’havia llegit, però és una d’aquelles obres que es cita sovint i començava a ser hora de veure’n una versió.

I el cert és que no va ser com esperava. Sobre un escenari despullat i negre on només veiem unes portes de vidre automàtiques, com d’aeroport, que fan mil i un reflexos, un repartiment vestit de negre de dalt a baix resulta impossible de destriar del fons des de la fila 19 de la platea (algun dia els directors de la sala gran del Nacional recordaran que hi ha espectadors més enllà de la fila 7 que tenen tan de dret com els abonats de la primera fila a veure l’espectacle). Comença Homar, sempre impecable, sempre a punt per salvar-nos el dia, impedit per tota mena d’ortopèdies, per recordar-nos que Ricard III no només és retorçat per dins sinó també per fora. La seva interpretació, malgrat ser el millor de la nit, respon a una direcció, que signa Xavier Albertí, que no acaba de decidir si vol un Ricard (i en aquest cas parlo de l’espectacle) burleta, irònic, sanguinari, icònic o de culte. Per moments, sembla que tot el text de Shakespeare només és una mena de preàmbul pel monòleg final (“El meu cavall, el meu cavall…!”) que el director imagina amb un Homar vestit de lluentons i el bolero de Ravel sonant de fons. Una culminació a mig camí entre l’èpica i el cabaret, que no acaba d’apostar per res.

Amb una posada en escena estàtica i un repartiment que semblava desorientat, els personatges buiden text com qui recita la lliçò i cal molt poc temps perquè ens quedi clar que Ricard és dolent dolent i que tots els personatges estan relacionats entre si. Ara bé, si no venies amb l’arbre genealògic après de casa penso que era francament difícil arribar a saber qui era qui i quins eren els greuges reals o suposats que s’havien comés. Tot això acompanyat d’un ús erràtic de projeccions (aquella animació reiterativa en tots els sentits del rostre de Ricard III fonent-se sobre l’escenari) i de la càmara, que, amagada entre un laberint de vidres ens tornava una imatge distorsionada del que pasava en escena, reiterant un cop més la metàfora i contribuint a la lectura completament plana del text de Shakespeare.

Aquest Ricard III es podria resumir en dues frases, un home molt dolent que mata a tothom com una Reina de Cors qualsevol acaba morint en batalla mentre demana un cavall. Conclusió: el poder està podrit. Fosc. Aplaudiments per Lluís Homar. Fi.

 

Ricard III

Autor: William Shakespeare. Direcció: Xavier Albertí. Traducció: Joan Sellent. Adaptació: Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi. Escenografia: Lluc Castells i Jose Novoa. Disseny de vídeo: Franc Aleu. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar de Caracterizaciones escènicas SL. Moviment: Oscar Valsecchi. Ajudant de direcció: Albert Arribas. Ajudant d’audiovisuals: Nil Estany. Ajudanta de vestuari: Marian García . Ajudanta de caracterització: Cristina Repullo. Alumna en pràctiques: Clara Manyós. Ajudant de so: Iker Rañé. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Construcció d’escenografia: PASCUALÍN i equip tècnic del TNC. Construcció de màscares: Zero SFX-Aleix Torrecillas. Construcció de mobiliari: Toni Fernàndez Espais Escènics. Confecció de vestuari de les dones: I.T. Confecció de cotilla i bitutors ortopèdics (Lluís Homar): Labortec Ortopèdia. Confecció de camises (fetes a mida): Xancó Camisas. Confecció de barrets i gorres: Sombrereria Mil.

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran. Data: 27/05/2017. Fotografia: (c) May Zirkus.

Deixa un comentari