Paraules encadenades -(c) Ivan Moreno

Paraules encadenades

Ja sabeu que normalment em nego a llegir un text abans de veure’l (prefereixo anar al teatre com més neta millor i, si cal o si vull, fer recerques i lectures a la sortida) però Paraules encadenades és una d’aquelles excepcions que confirmen la regla. Vaig llegir l’obra fa una pila d’anys (molt abans del blog, quan tot just començava a anar al teatre) perquè me n’havia parlat molta gent i tenia la sensació que no la veuria mai muntada.

Recordo que aquella lectura em va decepcionar una mica. Paraules encadenades es un thriller que genera molta tensió, però que ho fa d’una manera força tramposa i de principiant. Tota la trama s’aguanta sobre un sistema bàsic d’afirmar una cosa, negar-la i tornar-la a afirmar, així un cop rere l’altre sempre pujant un graó de maldat/perversió/agressivitat. És cert que de thrillers en teatre no se’n fan tants (en els darrers anys, més, però al 1995 suposo que no) i que, encara que el mecanisme no sigui gaire sofisticat, funciona, i Galcerán té el públic marejat i a les seves mans tot el temps que dura l’acció.

Però és igualment cert que si dimarts passat vaig decidir apropar-me a la Villarroel va ser més per veure la meva admirada Mima Riera que per cap altra cosa i, si penso en la seva interpretació, sens dubte va valdre la pena. Malgrat que el personatge no és especialment lluït (es limita a dibuixar un estereotip masclista de dona manipuladora, d’aquelles que controlen els homes a través del sexe i els exprimeixen a fons) ella aconsegueix dotar-lo de la combinació justa de mala baba i fragilitat fingida com per mantenir-nos a tots en guàrdia durant l’hora i tres quarts que dura el muntatge.

Per la seva banda, David Bagès dibuixa un psicòpata que en alguns moments més que por, fa una mica de pena, com si la direcció de Sergi Bebel intentés que el públic sentís simpatia per aquest assassí en sèrie disposat a treure la vida a qualsevol només perquè pot i perquè està emprenyat amb la seva exdona.

La posada en escena, però, va semblar-me esplèndida. L’escenografia de Max Glaenzel i la il·luminació de Kiko Planas ens transporten a un lloc ben sòrdid i angoixant (un teatre abandonat, segons el petit canvi de text que s’ha fet per a aquest muntatge), quelcom imprescindible perquè l’obra funcioni.

Paraules encadenades és un thriller que a aquestes alçades del partit està una mica tronat. Tant l’argument (sèries de psicòpates com Mentes criminales ens han preparat per això i més), com els personatges i, sobretot, les seves motivacions, fan certa olor d’antic i desfasat (massa tics masclistes i homòfobs). Una bona producció per a un text que, malauradament, no crec que aporti res al panorama teatral actual, més enllà d’un exercici de nostàlgia per a alguns dels implicats.

 

Paraules encadenades

Autor: Jordi Galceran. Direcció: Sergi Belbel. Repartiment: David Bagés i Mima Riera. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Audiovisuals: Oriol Paulo. Caracterització: Toni Santos. Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Regidoria: Ingrid Marín. Producción executiva: Íngrid Marín. Cap de producció: Nati Sarriá. Direcció de producció: Josep Domènech.

Sala: La Villarroel. Data: 04/07/2017. Fotografia: (c) Ivan Moreno.

Deixa un comentari