Medusa - (c) Anna Miralles

Medusa

Quan, ja fa molts anys, vaig sortir de veure 2666, l’adaptació de la novela de Bolaño signada per Pablo Ley, vaig pensar que no tornaria a veure mai un espectacle amb un text que em fascinés de manera similar. De fet, després de 2666 he vist altres adaptacions i textos de Ley, i mai no m’havien acabat de fer el pes, però això va canviar ahir al vespre amb Medusa.

No he llegit el llibre de Ricardo Menéndez Salmón en que es basa Medusa (com en el seu moment no havia llegit 2666), però sé que ho faré properament, tan bon punt pugui aconseguir una còpia. La biografia fictícia de Prohaska, un fotògraf que documenta l’horror nazi per al seu departament de propaganda, va fascinar-me des de la primera escena. Em va resultar impossible no enamorar-me una mica d’aquest protagonista gairebé invisible, que vol ser transparent a la història però que, en canvi, no pot parar de documentar-la. La culpa, en part, la va tenir el text, la manera de narrar els fets, amb aquesta veu que ho descriu tot minuciosament, que és profundament poc teatral i molt literària, una veu feta per fer volar la imaginació i generar imatges.

I aquest va ser per mi l’encert d’aquest muntatge, posar-se al servei d’aquesta veu evocadora. Medusa és un muntatge tan abstracte com carregat de detalls. El que veiem a escena em va recordar immediatament la sensació que tinc quan llegeixo un bon llibre. Les imatges que veig a la meva ment, a la paret interior del crani, a sobre dels ulls, mentre llegeixo. Aquells ambients desdibuixats, amb personatges sense rostre i altres ben nítids, símbols desproporcionats en importància, llum indirecta, músiques, ambients… Medusa juga a això, a posar en escena la bastida de les imatges que l’autor ha escrit. La descripció minuciosa es troba al text, a la lletra, mentre que, en escena, trobem la seva interpretació, de vegades extrema, de vegades esbossada.

En aquest context, els intèrprets, que també són responsables de tocar les músiques que generen l’excel·lent ambient sonor dissenyat per Clara Peya, són només un element més, al mateix nivell que l’escenografia o la llum. Una feina molt fina per crear la il·lusió que el que hi ha a escena només són paraules en moviment.

Medusa parla de l’horror però també de com podem arribar a convertir-lo en art, de la nostra capacitat d’adaptació i supervivència, dels homes i les dones que miren i expliquen, que permeten que la història existeixi, tot sovint quedant-ne a fora. Una història bellíssima amb una posada en escena realment màgica. Un dels millors muntatges que he vist darrerament. Un grandíssim encert de La Virgueria.

 

Medusa

Direcció: Aleix Fauró i Isis Martín. Adaptació: Pablo Ley. Intèrprets: Pepo Blasco, Patrícia Bargalló, Isis Martín i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Margherita Mantovani. Disseny de vestuari: Berta Riera. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de so: Clara Peya. Ajudant de direcció: Òscar Llobet. Fotografia: Anna Miralles. Videoprojeccions: Francesc Isern. Premsa: La Tremenda. Producció executiva: Marina Fita. Producció: Premi Quim Masó 2016, Teatre Nacional de Catalunya i La Virgueria.

Espectacle guanyador de la desena edició del Premi Quim Masó de projectes de producció teatral.

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Tallers. Data: 22/12/2017. Fotografia: (c) Anna Miralles.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.