L’hora blava

El Cicló del Tantarantana segueix ben en forma amb L’hora blava, la que serà la darrera participació del Col·lectiu La Santa (després de Quan acabi la nit i Una casa a l’est) en el cicle, on cada companyia només pot participar-hi tres anys consecutius.

I, com ja ens té acostumats aquesta companyia, L’hora blava no s’assembla a res que hagin fet abans. Si Quan acabi la nit apostava per la fragmentació amb tres històries paral·leles que parlaven d’insatisfacció i crisis vitals, i Una casa a l’est apostava pel realisme i la història recent en un muntatge que apel·lava a la memòria, L’hora blava planteja un dilema polític amb una història que té el ritme dels millors thrillers de misteri.
L’acció té lloc a un far on un home viu sol des de fa anys amb una única feina, encendre’l cada nit. La seva rutina es veurà esguerrada amb l’arribada d’un biòleg que ve a estudiar la flora de la petita i aïllada illa, totalment deshabitada si no fos pel faroner.
No convé explicar més per no revelar massa d’una història que, mica en mica, s’anirà transformant en una magnífica metàfora del compromís étic i polític. L’hora blava posa noms, colors i sensacions a aquella frase que diu que allò personal és polític, i ho fa d’una manera magistral, cuinada a foc lent i sense dogmatismes.
En escena dos actors còmplices, compenetrats i disposats a donar-ho absolutament tot. Adrià Olay interpreta al faroner, un home peculiar, inundat de soledat i manies, però també d’una mar de fons que només anirem descobrint amb el temps, i Pau Sastre és el biòleg que irromp en la seva vida, un home menys despreocupat del que podríem sospitar en un primer moment.
La posada en escena, amb un disseny de llums magnífic de Laia Garcia i Joan Rey, i un espai sonor igual de ben reeixit, de Cesc X. Mor, juga al misteri i ens transporta a un no lloc, a un espai gairebé fantàstic, el que el faroner ha creat amb el pas dels anys. Una direcció, que, com el text, signa Laura Mihon, va completament a favor dels actors i utilitza amb habilitat l’espai per acabar d’arrodonir-ho tot.
L’hora blava és un d’aquells muntatges que et deixa enganxat a la butaca des del primer moment. Amb l’ambient i el ritme d’un thriller, planteja preguntes pertinents i interessants pels temps que vivim. Preguntes polítiques que no ens deixen indiferents. I tot plegat amb un final que, pel que es va copsar el dia de l’estrena, dona per una bona postfunció. Molt recomanable.
L’hora blava
Una producció de: Col·lectiu La Santa i Tantarantana. Dramatúrgia i direcció: Laura Mihon. Intèrprets: Adrià Olay i Pau Sastre. Ajudant de direcció: Dionisio Sánchez. Assessoria de moviment: J. A. Putxades. Espai escènic: Daniel Ruiz i Kaka Gouvea. Disseny de vestuari: Marina Prats. Construcció d’escenografia: Paco Hernández. Disseny de llums: Laia Garcia i Joan Rey. Disseny d’espai sonor: Cesc X. Mor. Producció: Mamen Gallego. Fotografies: Aitor Rodero.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 15/03/2018. Fotografia: (c) Aitor Rodero (www.aitorrodero-fotografia.com).

Deixa un comentari