Sembla que enguany Josep M. Benet i Jornet serà un dels reis de la cartellera. D’ara a Nadal veurem La desaparició de Wendy a la Beckett, Revolta de bruixes al Lliure i, ara per ara, tenim L’habitació del nen a l’Almeria. Suposo que no és casualitat que tot això succeeixi un any després de l’anunci que Benet i Jornet pateix alzheimer.
L’habitació del nen, escrita al 2002, és una obra inquietant i fosca, que explora els límits de la bogeria amb un toc de ciència ficció una mica forçat (amb múltiples referències als universos paral·lels i els viatges estel·lars, que busquen generar encara més ambigüitat en un relat ja prou ambigu) i amb un to general que coqueteja amb el terror i recorda les Historias para no dormir.
El problema de tot plegat és que, amb un punt de partida tan prometedor, el muntatge es desinfla per moments. Amb una posada en escena excesivament estàtica i unes interpretacions planes que passen d’una emoció a l’altra sense transicions ni matisos, el text esdevé un gran engany que sembla que no vagi enlloc. Vaig trobar a faltar tot el subtext, totes les emocions soterrades d’aquests pares que discuteixen sense descans sobre si el nen (el seu fill) és viu o mort. Amb aquesta mena de textos no n’hi ha prou amb dir les paraules, cal transmetre tot el que no hi és escrit.
D’altra banda, malgrat que la utilització de projeccions per mostrar el nen n’evita la presència en escena (cosa que ja em sembla bé, sabeu que no estic gaire a favor del treball infantil ni en teatre ni enlloc), això fa apostar el muntatge per una opció (la no-existència del nen) quan, de fet, no podem saber quin dels dos adults ha perdut contacte amb la realitat o si tots dos tenen raó en universos paral·lels. A més, en aquest cas, la presència virtual refreda encara més les interpretacions, cosa que no contribueix al conjunt.
L’habitació del nen és un text interessant, enginyós i amb un toc provocador que qüestiona la realitat basada en la percepció. Malauradament, la posada en escena de Gataro no està a l’alçada.