Les bruixes de Salem

Dijous vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’assaig general de l’espectacle que divendres va inaugurar el Festival Grec d’enguany.

Puc entendre que algú pensés en Les bruixes de Salem per a aquesta finalitat. Qualsevol que estigui una mica informat veurà paral·lelismes entre la caça de bruixes que va tenir lloc a aquesta localitat puritana d’Estats Units i el que llegim cada dia als diaris. Però, precisament perquè és un text que d’alguna manera pot aportar alguna cosa a la nostra actualitat, em costar entendre que Andrés Lima el presentés d’una manera tan clàssica, més fidel al text que a les idees que presenta.

És cert que al començament i durant la primera hora i mitja més o menys (recordem que és un muntatge que en dura dues i mitja) alguns dels actors fan breus aparts en els que comparen el que va passar a Salem amb la caça de bruixes que va viure l’autor, Arthur Miller, i com aquesta obra va ser la seva manera d’agafar distància del que estava vivint i entendre millor els seus mecanismes. Però, un cop arribem a la recta final, desapareixen els aparts i, el que és més greu, l’única referència més contemporània (i no referent als Estats Units dels anys 50 que, admetem-ho, també ens queda molt lluny) és la que fa Nausicaa Bonnin parlant de la feminitat i la raça com a factors de risc de les víctimes de Salem. De fet, la paradoxa és que, a partir d’aquell instant, el text de Miller recau sobre les espatlles d’homes; de les dones, bruixes o no, ja no en sentirem a parlar. I Lima no fa res per equilibrar el muntatge en aquest sentit i converteix al personatge de Borja Espinosa en heroi, màrtir, líder i sant. Ni una frase per a la resta de víctimes, la majoria dones, que van morir en aquells successos. Ni un intent de comprendre per què unes nenes espantades van convertir-se en botxins. Aquí l’única cosa important és la mecànica tarada del judici en sí i la víctima paradigmàtica, un home blanc i innocent que es sacrifica per la seva dona.

Però deixant de banda l’oportunitat perduda d’actualitzar un clàssic, cal dir que Les bruixes de Salem també té els seus encerts. És veritat que es podrien haver retallat uns bons 45 minuts, cosa que hauria contribuit al bon ritme, especialment de la darrera part, però també és veritat que compta amb escenes molt ben resoltes, carregades de força i tensió. D’altra banda jo hauria agraït una mica més de matisos en les escenes de discussiò de la part final on els crits constants van acabar per saturar-me.

Pel que fa l’espai escènic, una mena de graner que es va construint paret a paret fins a tancar els qui l’habiten, resulta interessant i ben portat durant tota l’obra, però esdevé un problema en els cinc darrers minuts, quan el director decideix trepitjar el monòleg final d’Homar només per acabar de muntar unes peces (espero que això es fes patent a l’assaig i s’arreglès).

En un repartiment molt gran (enorme, pel que estem acostumats) destaca una Nausicaa Bonnin tan seductora com terrorífica, un Borja Espinosa que interpreta un paper que li va com anell al dit i un sempre impecable Lluís Homar. També es van agrair els moments còmics protagonitzats per Carles Canut, potser l’únic contrapunt a un muntatge sobri, seriós i amb molta tensió.

Les bruixes de Salem és un espectacle correcte, sobretot des d’un punt de vista tècnic i interpretatiu però, malauradament es queda en això. Tenint en compte el context, els creadors i el repartiment, sincerament, n’esperava molt més.

 

Les bruixes de Salem
Autor: Arthur Miller. Director: Andrés Lima. Traductor: Eduardo Mendoza. Repartiment: Lluís Homar, Borja Espinosa, Nora Navas, Nausicaa Bonnin, Carles Canut, Albert Prat, Carles Martínez, Míriam Alamany, Carme Sansa, Miquel Gelabert, Anna Moliner, Marta Closas, Joana Vilapuig, Núria Golla i Yolanda Sey. Música original: Jaume Manresa. Espai sonor: Jaume Manresa i Jordi Ballbé. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Caracterització: Toni Santos. Direcció tècnica: Carles Capdet. Il·luminació: Valentín Álvarez. Ajudant de direcció: Ester Nadal. Direcció de producció: Amparo Martínez. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell.
Sala: Teatre Grec. Data: 30/06/2016. Fotografia: (c) David Ruano.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.