Vaig descobrir La Calòrica fa ben poc. De fet, amb el seu darrer espectacle, Sobre el fenomen de les feines de merda. Això vol dir que m’he perdut molts muntatges seus. Per sort, dissabte passat vaig poder recuperar-ne un del que m’havien parlat molt: L’editto bulgaro. I he de dir que va estar a l’alçada del mite.
A L’editto bulgaro, espectacle estrenat crec que l’any 2012, La Calòrica treballa un gènere que hem tornat a veure enguany sobre els escenaris: el teatre documental o, en anglès, verbatim theatre. Aquest teatre es basa en reproduir sobre l’escenari un fet real (a casa nostra ens hem centrat en la vessant política: Ruz-Bárcenas, Camargate). Aquesta reproducció és literal en el text però no té per què ser-ho en la forma. A L’editto bulgaro, per exemple, la caricatura és constant però això no li treu ni un bri de realisme a la peça.
A Itàlia van anomenar editto bulgaro a unes declaracions fetes per Silvio Berlusconi en roda de premsa des de la capital de Bulgària el 18 d’abril de 2002. En aquestes declaracions, el primer ministre demanava que la televisió pública prengués mesures contra l’ús criminal que, segons ell, n’estaven fent tres personatges públics: dos periodistes polítics i un còmic que presentava un programa de sàtira. Com us podeu imaginar, Silvio Berlusconi no acostumava a sortir gaire ben parat en aquests programes i es veu que això el molestava. Fos com fos, en menys d’un mes els tres personatges eren acomiadats.
La Calòrica es basa en aquests fets (que van portar molta cua a Itàlia però també a la resta d’Europa) per reflexionar sobre la sàtira com a forma legítima de criticar i qüestionar el poder. La sàtira no és en cap cas una ofensa gratuïta, sinó un mitjà per transmetre un missatge. Una forma de donar veu a aquells que no estan d’acord amb l’statu quo.
L’editto bulgaro té un efecte interessant sobre el públic que crec que és el que la converteix en art. Sobre l’escenari veiem escenes amb un Berlusconi esperpèntic, reflexions interessantíssimes de Dario Fo i converses frívoles i racistes entre senyores conservadores que miren revistes a la perruqueria. I tot això ens fa riure de valent. I tot això ens sembla tan llunyà… perquè, això només pot passar a Itàlia. Segur? I, de sobte, el cop indi, el que no t’esperes. La Calòrica parla d’Itàlia perquè entenguem el que passa a Espanya. Fa que ens esverem i ens indignem i pensem “que cal ser cutre” perquè ens adonem que, per desgràcia, a casa nostra no estem millor. De fet, no gens.
Sobre l’escenari, una posada en escena senzilla, una interessant tria musical i quatre actors versàtils i amb innegable vis còmica. Cal destacar el divertidíssim Xavi Francés en el paper del nostre ben odiat Berlusconi i un molt inspirat Arnau Puig en el paper de Lutazzi, el còmic censurat.
L’editto bulgaro va pujar a l’escenari per a una funció única en el marc de la Setmana del llibre prohibit organitzada pel Born Centre Cultural. Jo us convido a estar atents i còrrer a gaudir-la la propera vegada que la programin (tant de bo passi!) perquè és un espectacle que val molt i molt la pena.
I, per si teníeu algun dubte, us deixo amb l’autèntic editto bulgaro (que, per cert, només es va emetre a la televisió italiana una única vegada):