L'avar - Teatre Goya - (c) David Ruano

L’avar

Nit d’estrena interessant la de dimarts passat al Teatre Goya. Sobre l’escenari Joan Pera enfrontant-se al seu primer paper “seriós” en anys (o, com a mínim, així ens ho havia explicat la promoció durant els dies anteriors); a la platea dos grups enfrontats: els fans de Joan Pera disposats a tonar a gaudir del seu actor predilecte i els escèptics que no s’han empassat la promoció i que el que esperen és un Joan Pera molt Joan Pera enduent-se l’obra de Molière al seu terreny.

I qui va guanyar, us preguntareu? Doncs no és una pregunta senzilla de respondre, la veritat, perquè, sigui o no volent, Joan Pera és un nom que polaritza i que desperta intenses emocions en el públic. D’una banda és innegable la seva capacitat de convocatòria però, de l’altra, és igual d’innegable que hi ha un cert número d’espectadors (no sé si gran o petit) que no aniria a veure una obra de Joan Pera ni tan sols per fer contenta la padrina.

En el cas de L’avar es suma un altre factor, i aquest factor és diu Molière, un autor que, en la meva opinió, ha envellit pitjor que Duran Duran, un d’aquells clàssics a qui el pas del temps ha passat per sobre com una piconadora i que malgrat tractar un tema tan universal com l’avarícia ho fa en uns termes tan ingenus i amb una trama d’embolics tan embrionària que costa molt enganxar-se al que passa en escena i fugir d’una sensació constant de déjà vu.

Sí, sí, molt bé, però així doncs el Joan Pera fa de Joan Pera? (s’estarà preguntant el lector impacient). Doncs mira, menys del que es podria esperar. Com a mínim, molt menys del que jo esperava. No us penseu tampoc que Joan Pera s’ha convertit en el Flotats perquè no seria el cas, però cal aplaudir l’esforç conscient per contenir els tics i baixar el nivell d’histrionisme a uns límits tolerables. És cert que no pot evitar buscar el riure explosiu i la complicitat del públic però és igual de cert que, com a mínim el dia de l’estrena, el to general era força correcte, a joc amb el que es pot esperar d’un Molière d’aquestes característiques.

D’altra banda, Pera ha tingut la sort o l’encert d’envoltar-se d’un bon número d’actors joves i molt solvents que, tot i no brillar tant com podrien (no oblidem que aquest muntatge té un únic protagonista i això no és qüestiona), sí que contribueixen a què el muntatge es desenvolupi amb ritme i gràcia. Hi destaquen, sens dubte, Alba Florejachs, amb un paper que ni fet a mida, i Ricard Farré, francament divertit i molt capaç d’aguantar les escenes a Joan Pera.

L’avar de Molière és un bon muntatge en termes generals, amb una posada en escena cuidada i un bon pressupost que es veu sobre l’escenari, però també és un muntatge protagonitzat per Joan Pera i, pel que fa això, sobre gustos no hi ha res escrit.

 

L’avar

Autor: Molière. Direcció: Josep Maria Mestres. Traducció: Sergi Belbel. Repartiment: Joan Pera, Manu Fullola, Júlia Barceló, Ricard Farré, Josep Minguell, Elena Tarrats, Alba Florejachs, Manel Dueso, Òscar Castellví i Xavi Francés.
Escenografia: Pep Duran. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Alex Polls. Caracterització: Àngels Palomar-Marqués. Ajudante de direcció: Israel Solà. Ajudant de vestuari: Marian García. Direcció de producció: Amparo Martínez. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Regidoria: Blai Pera. Sastressa: Olga Fibla. Perruqueria: Alicia Dvorska. Construcció d’escenografia: Estudi-Taller d’escenografia Jorba-Miró. Tractament pictòric d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells. Confecció de vestuari: I. T.  Cap tècnic del teatre: Moi Cuena. Producció: Focus.

Sala: Teatre Goya. Data: 16/02/2016. Fotografia: (c) David Ruano.

Deixa un comentari