L’ànec salvatge és un text d’Ibsen escrit l’any 1884 que no s’havia representat mai a casa nostra. Després de veure el muntatge del Lliure, vaig sortir preguntant-me per què algú havia decidit que era interessant fer-lo ara. Encara no hi he trobat resposta.
I que consti que jo també vaig quedar fascinada per la seva posada en escena magnífica, delicada, detallista i preciosa, i per les seves interpretacions impecables, ben mesurades i amb matisos. L’ànec salvatge és un d’aquells muntatges dels que no es pot dir res dolent, perquè tot és perfecte, des de la llum al so, des del vestuari a l’escenografia. I, malgrat aquest desplegament de talent dalt i darrere de l’escenari, jo vaig sortir de la Fabià Puigserver freda.
I és que em van passar dues coses amb el text. La primera és que només amb el plantejament de la situació (i, no ens enganyem, el plantejament no és l’escena de la boda, que és més aviat de farcit, sinó la inmediatament posterior), jo ja sabia com acabaria tot plegat, per tant, les dues hores i mitja de funció em van semblar excessives, agòniques i inflades per arribar a un final cantat. I em van semblar agòniques perquè el text estava ple de recursos per a allargar la tensió: escenes buides de contingut, escenes d’enllaç, converses repetitives i tota una sèrie d’estratègies pròpies d’altres èpoques que avui en dia les bones adaptacions retallen convenientment. Perquè el problema no era tant conèixer el final d’antuvi (també sé com acaba Hamlet) sinó tenir la sensació que el camí per arribar-hi no m’estava aportant res que no fos estètic.
La segona cosa que em va passar amb el text és que no va aconseguir arrencar-me la sensació que el que explicava em quedava lluny. El dilema que plantejava no em deia res, la situació sencera em semblava absurda, pròpia d’un sistema moral que ja no existeix. A més, la contraposició entre idealisme i veritat que proposa el personatge de Pablo Derqui està tarada de base (quan ell arriba amb la bandera de “la veritat”, el personatge d’Ivan Benet porta quinze anys vivint la seva “mentida”. Em perdonareu, però no hi ha mascarada que pugui mantenir-se quinze anys; la felicitat d’aquest pobre fotògraf és real i, a aquestes alçades del partit, que el seu punt de partida fos espuri no podria importar-me menys i no entenc que a ningú l’importi). Em va semblar que la història només buscava l’efectisme del gran final tràgic i, és clar, com que és un final que el veus venir de fa dues hores, la gran traca es queda en piula.
Mai no he entès que s’estrenin textos només perquè són antics o clàssics. Les obres que tenen valor literari me les puc llegir a casa sense problemes. L’avantatge del teatre (i penso que també la seva missió) és que pot parlar de l’aquí i l’ara. Pot fer-ho amb textos de fa tres segles o dos mil·lenis, això tant és, però el teatre que a mi em remou, el que m’emociona, és el que em fa veure el món i a mi mateixa d’altres maneres. Per fer una classe d’història ja tinc els llibres i els museus. Per veure històries congelades en el temps, ja tinc el cinema.