La rebel·lia possible - (c) Eduardo Pelach

La rebel·lia possible

Em va sorprendre que La Seca inaugurés temporada amb una comèdia. Però precisament perquè no és un gènere habitual en aquesta sala, vaig pensar que alguna cosa especial havia de tenir per haver estat triada.

Però el que vaig veure em va deixar força confosa. La rebel·lia possible és un text aparentment social, reivindicatiu i d’esquerres però, en canvi, desenvolupa una trama més aviat reaccionària amb un argumentari de tertúlia de bar.

El text gira a l’entorn d’un home que decideix portar fins les seves darreres conseqüències una reclamació de 28 cèntims a una companyia telefònica i, en fer-ho, inspira tres persones properes a “enfrontar-se” al sistema: una reclamarà el constructor i l’asseguradora del seu pis després que li hagi caigut el sostre al cap, un altre voldrà apostatar i un tercer buscarà a la sanitat pública ajuda per a la seva filla anorèxica. La pega és que, malgrat que els problemes que presenta són actuals, fàcils d’entendre i permeten empatitzar amb els protagonistes, el text no passa de ser una apologia del corcó, que no reflexiona sobre les causes sistèmiques. La història descarrega la seva frustració sobre els més dèbils (els metges desbordats de feina, els empleats que han d’empassar-se humiliacions a risc de perdre la feina, les persones que atenen el públic i es mengen tots els “marrons” quan els caps es refugien al seu despatx) però no dispara mai contra els autèntics culpables, un sistema econòmic injust o una societat individualista en la que ens han convençut que l’enemic és un altre treballador tan precari i maltractat com nosaltres. El missatge que t’endús a casa es pot resumir en: “tu fes-te pesat i agobia el primer que enganxis, per poca culpa que tingui, a veure si soluciona el teu problema (i només el teu) perquè callis i salva’t tu”. I, això sí, fes-ho tot sempre dins del sistema, seguint totes les lleis i tots els mecanismes, i pagant a un advocat, no fos cas que anèssim a fer la revolució i trenquèssim res. No en va, el text es diu La rebel·lia “possible”.

Deixant de banda l’argument, el text també té problemes d’estructura i coherència. Els personatges són esquemàtics i no acaba de quedar clar en cap moment com es converteixen en “colla” i la quarta paret es trenca unes quantes vegades sense que aporti gaire res a la trama. La sensació és que els autors busquen constantment la indignació del públic amb recursos fàcils i demagògics que apel·len a les baixes passions i encenen els ànims. En aquest context, els actors salven l’expedient i defensen amb solvència els seus papers, en un espai escènic despullat amb una escenografia que, més que minimalista o simbòlica, hauriem de qualificar d’inexistent.

El text de La rebel·lia possible va ser escrit l’any 2007 i se li nota. Just abans de la crisi, en plena orgia de bombolla inmobiliària i adoració del capitalisme, aquest text possiblement tenia més sentit. Però en el context post 15-M, quan tots sabem ja que la culpa no és del metge de l’ambulatori sinó de qui s’ha embutxacat els calers de la sanitat pública, seria d’esperar un discurs menys simplista.

 

La rebel·lia possible

Autors: Javier G. Yagüe i Luis Garcia Araus. Traducció: Gemma Roura. Direcció: José Sánchez Orosa. Repartiment: Toni González, Blanca Solé, Joan Sureda, Júlia Bonjoch, Xavi Casan i Núria Valls. Escenografia: Esmeralda Díaz. Vestuari: Sergi Cerdan. Disseny de llums: José Espigares. Disseny gràfic: Josan Ortiz. Ajudant de direcció: Jaume Viñas.

Sala: La Seca. Espai Brossa. Data: 07/09/2016. Fotografia: (c) Eduardo Pelach.

Deixa un comentari