La maternitat d'Elna - (c) Pablo Ley

La maternitat d’Elna

Vaig anar a veure La maternitat d’Elna després de moltes recomanacions i bones crítiques, però he de confessar que, un cop vista, a mi no va fer-me el pes.

Per començar, una pregunta que vaig fer-me durant tot l’espectacle: per què aquest títol? La maternitat d’Elna ens explica la història d’una dona que fuig de Badalona a França, arriba embarassada al camp d’Argelers i aconsegueix donar a llum en condicions excel·lents gràcies a l’existència d’una maternitat per a les dones refugiades. El gruix del relat es centra en la fugida a França i la vida al camp i, quan finalment ens parla de la Maternitat, acabem sabent més del llençols i els àpats que de la institució en sí. Jo, basant-me en el títol, m’esperava el retrat de la fundadora, la suïssa Elisabeth Eidenben, o el relat de les dificultats per crear aquesta maternitat o de  les contradiccions evidents que suposa ajudar a portar al món a unes criatures que són retornades a Argelers amb sis setmanes de vida (algunes per morir-hi de fred). Alguna mena d’història al voltant de la Maternitat com a refugi i no un relat individual que, a més, acaba de manera abrupta quan la protagonista abandona l’hospital. Després de tenir un relat amb tots els ets i uts de com arriba al camp, mai no sabem com en surt i què va ser d’ella un cop dóna a llum. Només podem assumir que sobreviu, i ens quedem amb una història incompleta que, per moments, perd el nord del que ens vol explicar i amb una conclusió una mica ingènua: Elisabeth Eidenben era molt bona perquè va salvar-me a mi. Ni mica de reflexió, ni de contextualització.

D’altra banda, l’ús de la veu en tercera persona, com si estiguéssim llegint una novel·la en veu alta, el vaig trobar fred i, en alguns moments, superficial. La protagonista parla de tot el que l’envolta des de la distància del temps però, en canvi, el muntatge ho presenta com un moment present, cosa que genera, en la meva opinió, una distància insalvable entre protagonista i relat, com si tot allò que l’actriu narra li estigués passant a una altra persona.

Tampoc no em va convèncer la tria de cançons, un popurri de temes francesos i de música clàssica, tots força trillats i alguns, en la meva opinió, massa contrastats amb el relat (em costa molt unir en el meu cervell la imatge del mar a Argelers amb la lletra de “La mer”, per exemple; dubto que cap persona que estigués allà atrapada veiés mai bellesa en aquell mar, i sentir aquella cançó en aquell context em va semblar molt grotesc).

De relats sobre la Guerra Civil se n’han vist darrerament de molt bons en els nostres escenaris (penso en Et vindré a tapar, Kilòmetres o, fins i tot, Incerta Glòria) i vaig trobar que La maternitat d’Elna no millorava en absolut cap d’aquestes propostes.

 

La maternitat d’Elna

A partir de l’obra d’Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Direcció: Josep Galindo. Intèrpret: Rosa Galindo. Piano: Franco Piccinno. Selecció musical: Luc-Olivier Sánchez i Rosa Galindo. Espai escènic i vestuari: Projecte Galilei. Il·luminació: Anna Espunya. Imatge: Toni Roura. Ajudant de direcció: Aleix Fauró. Entrenament vocal: Viv Manning i Anna Feu. Entrenament corporal: Teresa García Valenzuela. Regidora: Sara Manzano. Tècnic de llums: Conchita Pons. Tècnic de so: Borja Ramos. Promoció: Carme Solé. Producció executiva: Projecte Galilei. Producció: Projecte Galilei i Fortià Viñas. Amb la col·laboració del Memorial Democràtic, el MUME, Eòlia – Centre d’Estudis de Veu i d’Interpretació, el Conseil Géneral des Pyrénées-Orientales – Archives Départementales – Photographies Auguste Chauvin i el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Sala: Espai Lliure. Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 05/05/2017. Fotografia: (c) Pablo Ley.

2 thoughts on “La maternitat d’Elna

  1. No et va emocionar? A mi em va emocionar moltíssim perquè parla d’un drama lamentablement molt actual: La guerra i el que comporta per la gent normal que ni lluita ni ha fet res més que intentar sobreviure. Com els refugiats de Síria ara, o els refugiats de la Guerra Civil espanyola no fa pas tant de temps.
    Teatre necessàri en diuen alguns.

    La tría de cançons i la veu de Rosa Galindo esplèndides. Sense caure en la carrincloneria d’algun “teiatro” de tota la vida, que seria fàcil, ni en al absoluta falta de referents dels suposats “joves emergents”, molts dels quals millor seria que no emergissin fins que tinguessin alguna cosa digna per dir.

    Com diu el subtítol de l’obra: És un cant a l’esperança.

    1. Hola, Perplexe,

      Doncs no, no va emocionar-me. No és el que diu, és clar, ni la història que explica, que, òbviament és dura, sinó la forma com va fer-ho. No em va arribar, la vaig trobar freda i llunyana. Com explico en l’entrada, altres muntatges sobre el mateix periode i amb històries similars si que m’han emocionat profundament (Et vindré a tapar o Kilòmetres van fer-me plorar amb ganes, també De Damasc a Idomeni o Borderlines van calar-me fons, si parlem dels refugiats actuals), però no va passar-me amb La maternitat d’Elna.
      I, per cert, ahir precisament vaig veure Mos Maiorum, fet pel que tu anomenaries segurament “joves emergents” i de la que escriuré properament, que tracta el tema de la tanca de Melilla i també va commoure’m fins el moll de l’os.

      Gràcies per comentar!

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.