De stille kracht (La força oculta) - Toneelgroep Amsterdam - (c) Jan Versweyveld

De stille kracht (La força oculta)

Dissabte vaig assistir al meu primer Ivo van Hove. No em mireu així! L’any de les Tragèdies Romanes m’estava canviant de pis i no em sobraven les 4 o 5 hores que durava aquell espectacle (de fet, ni vaig trepitjar el Grec) i els altres anys sempre va acabar passant que no hi podia anar (és el que té que un espectacle es faci només 2 o 3 dies). Amb això vull dir que jo no tinc un històric del director, que no puc comparar aquest muntatge amb els anteriors i que vaig anar-hi sense esperar res en concret.

Així, la meva reacció va ser doble: d’una banda em va semblar que hi havia molts calers molt ben gastats sobre l’escenari però, de l’altra, la història que em van explicar em va deixar més aviat freda. Freda per dos motius: el primer i més evident, per la forma d’interpretar d’aquests actors, més desapassionada que la que estem acostumats en la nostra latitud i, el segon i més de fons, perquè vaig trobar que La força oculta era una frivolitat.

Al programa de mà ens diuen que el text, basat en la novel·la homònima de Couperus, parla del colonialisme i de l’enfrontament de cultures, però el que jo vaig veure va ser ciutadans blancs de la metròpoli avorrits en una illa tropical, practicant sexe una mica per fer alguna cosa i queixant-se que a Java fa molta calor, les cuques es mengen els pianos i els indígenes són una colla de supersticiosos amb qui no es pot raonar. És cert que hi ha petits moments d’apropament entre els dos grups però sempre des de la jerarquia, des de la posició del nosaltres els civilitzats versus ells “els altres”, aquells altres que ens queden tan lluny que ens costa recordar que són persones. Vaig preguntar-me quin valor real tenia adaptar aquesta novel·la de l’any 1900, per molt clàssic de la literatura holandesa que sigui. Si no hi havia cap història de colonialisme on es parlés realment del que va suposar pels indígenes (els autèntics perjudicats d’aquest periode històric) i no dels “problemes del primer món” dels blancs.

Però deixant de banda el contingut, cal dir que el continent, l’embolcall, va ser espectacular. Els set tipus de pluja que van caure sobre l’escenari de la Fabià Puigserver van resultar un espectacle mai vist en un teatre, el músic en directe que barrejava instruments indígenes i piano em va semblar un encert total i vaig trobar que acoseguia crear uns ambients realment únics, i les tres parets externes que servien per a projectar des de paisatges fins al reflexe de l’aigua sobre l’escenari cobrien perfectament l’absència de més escenografia. I, sí, tot i que vaig trobar fredes les interpretacions, cal dir que la feina dels actors va ser excel·lent, milimètrica.

Reconec que no sóc una persona que s’impressioni fàcilment. De fet, dalt d’un escenari acostuma a ser-me una mica igual tot allò que no siguin el text i les interpretacions. Òbviament que m’agrada veure un bon treball tècnic, i sóc la primera a aplaudir-lo, però si el text no em sedueix, si no m’explica alguna cosa interessant, si no m’emociona, m’és igual veure un escenari buit que deu canvis d’escenografia. I això és exactament el que em va passar amb La força oculta: vaig al·lucinar amb la pluja, la posada en escena em va semblar interessant, la música em va seduir, però la història no em va arribar gens i aquesta és la sensació que, al final, em vaig endur a casa.

 

La força oculta (De stille kracht)

Autor: Louis Couperus. Versió i adaptació: Peter van Kraaij. Direcció: Ivo van Hove. Dramatúrgia: Peter Van Kraaij. Repartiment: Aus Greidanus jr., Gaite Jansen, Gijs Scholten van Aschat, Halina Reijn, Jip van den Dool, Maria Kraakman, Marieke Heebink i Vanja Rukavina. Actors convidats: Barry Emond, Dewi Reijs, Mingus Dagelet, Otis Schwab, Rob Malasch i Keanu Visscher. Composició, direcció i interpretació musical: Harry de Wit. Escenografia i disseny de llums: Jan Versweyveld. Coreografia: Koen Agustijnen. Vestuari: An D’Huys. Vídeo: EYE Amsterdam. Ajudant de direcció: Nina de la Parra. Direcció tècnica: Wolf-Götz Schwörer. Producció: Angelina Kroft i Edith den Hamer.

Companyia  Toneelgroep Amsterdam (Holanda). Espectacle en neerlandès amb sobretítols en català.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 02/07/2016. Fotografia: (c)

Deixa un comentari