La desaparició de Wendy

La desaparició de Wendy ha estat, finalment, el text triat per la Sala Beckett per inaugurar la nova (i magnífica) sala de Poble Nou. El fet que Benet i Jornet hagi estat clau en el relleu generacional de la dramatúrgia catalana i que l’any passat anunciés que està malalt d’Alzheimer segur que ha pesat en aquesta decisió, però, vés per on, de tota la seva producció ha estat aquest i no un altre el responsable d’obrir les portes de la Sala de Baix per primera vegada. I penso que amb molt bon criteri.

La desaparició de Wendy és la peça més única de l’obra de Benet i Jornet. En ella, l’autor fuig del realisme i el costumisme cap a territoris onírics i, un cop allà, despulla completament la seva ànima i es mostra com un ésser fràgil i desubicat. Un home-nen que no encaixa en el món perquè no en coneix les regles (ni li interessen), que es refugia en la infància, la ficció i el teatre perquè son l’únic lloc on se sent còmode, feliç i acceptat. Un text ple de reminiscències i d’idees enfilades en una trama senzilla però amb una narració complexa que el director, un inspirat Oriol Broggi, ha farcit encara més de referències a la biografia de l’autor (homenatge a West Side Story inclòs, per dir-ne un).

En escena trobem un teatret que reprodueix a mida humana aquells de cartró amb què juguen els nens, però Broggi aprofita tot l’espai que li ofereix la sala per desenvolupar les escenes i utilitza tot el coneixement sobre projeccions i mapping adquirit en treballs anteriors per crear l’espai de somni que demana el text, aquesta mena de representació del subconscient del protagonista on tan fàcil és endinsar-se en una pel·lícula de Disney com veure picar l’ullet a Samuel Beckett. Sembla que el text de Benet i Jornet encaixa a la perfecció amb la sensibilitat estètica que darrerament està explorant Broggi i, en aquest cas, la unió de totes dues coses funciona i es complementa de manera indiscutible.

Un repartiment entregat dóna vida a personatges de conte amb motivacions ben humanes, actors de teatre infantil que representen personatges que viuen a la ment del protagonista i que són, en si mateixos, metàfores de la vida quotidiana i familiar de l’autor. (Sona complicat, però no ho és pas tant, creieu-me.) Entre ells hi destaca un Xavier Ripoll amb el cap als núvols i aquella innocència insolent que només els nens i els bojos poden mostrar, i una divertida Mar del Hoyo, que interpreta una germanastra de la Ventafocs que vol compartir la seva visió dels fets i rentar la seva imatge.

La desaparició de Wendy és un muntatge ple d’idees i imatges evocadores, un cant als inadaptats d’aquest món que no sabem ben bé què fer-ne de les normes socials i trobem consol en la fantasia i la ficció. Una història que no demana tant pensar com deixar-se endur per la corrent del somni i arribar, potser, a noves platges de l’inconscient. Un treball, en fi, per viure i somniar.

 

La desaparició de Wendy

Autor: Josep M. Benet i Jornet. Direcció: Oriol Broggi. Repartiment: Joan Anguera, Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume, Xavier Ripoll, Josep Sobrevals i Armand Villén. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Luís Martí. Espai sonor: Damien Bazin. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció d’escenografia: Taller Sala Beckett. Telons: Castells Planas. Confecció de vestuari: I.T. Vestuario a medida i Nené Fernández. Assessorament de màgia: Mag Lari. Col·laboració especial: Teresa Urroz. Fotografia: David Ruano. Regidoria: Bàrbara Glaenzel. Alumna en pràctiques de l’EMAV: Emma González.
Una producció de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC). Amb la col·laboració de Teatres Amics i Transversal (Teatre Auditori de Granollers, Atrium de Viladecans, Teatre Auditori de Sant Cugat, L’Atlàntida de Vic, Teatre Kursaal de Manresa, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, Teatre Monumental de Mataró, Teatre Municipal de Girona, Teatre Principal d’Olot), Teatre de Manacor i Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada.

Sala: Sala Beckett. Sala de Baix. Data: 30/11/2016. Fotografia: (c) David Ruano.

Deixa un comentari