Jane Eyre - Teatre Lliure - (c) Ros Ribes

Jane Eyre: una autobiografia

Reconec que Jane Eyre no era el muntatge que esperava amb més ganes enguany. D’una banda, mai no he llegit res de les Brontë (tothom insisteix en relacionar-les amb Jane Austen i a mi Jane Austen m’avorreix mortalment) i, de l’altra, el canvi de repartiment (es va anunciar amb Clara Segura i Ramon Madaula en els papers protagonistes) em feia mala espina.

Però un cop més, per sort, la realitat em va dur la contrària, perquè el nou espectacle de la Portaceli em va fer gaudir de valent.

Només entrar al Lliure de Gràcia vaig tenir la sensació que l’escenari s’havia eixamplat. Un espai escènic totalment blanc, sobri i rematat amb miralls a dreta i esquerra (que eren els culpables d’aquesta sensació d’amplitud) acull uns pocs mobles, quatre portes i un piano a mà esquerra. Sobre el blanc de les parets es projecten, quan cal, els diferents espais on transcorre l’acció (que són molts perquè Jane Eyre és una d’aquelles històries riu que duren tota una vida) i he de dir que aquesta vegada les projeccions tenien el protagonisme just per no empassar-se l’escena ni distreure l’espectador. Com gairebé tot en aquest muntatge, jugaven en l’espai de la subtilesa, cosa que s’agraeix. Al piano de mà esquerra i acompanyada d’Alba Haro al violoncel, una Clara Peya pletòrica donava vida en directe a l’espai sonor. La seva forma de tocar l’instrument, la destresa a l’hora de complementar les escenes i els sons que aconsegueix no s’assemblen a res que jo hagi vist abans, i confesso que m’hauria pogut passar hores veient-la només a ella.

Però malgrat l’encert de l’ambientació, és l’adaptació d’Anna Maria Ricart la que aconsegueix la màgia. No és fàcil transformar una novel·la clàssica en teatre i que el text flueixi, l’acció no s’estanqui i no patim un excés de diàleg o de monòleg. Aquesta Jane Eyre té ritme i no ens distreu amb detalls superflus, té molt clar quin és el missatge que vol transmetre, un missatge feminista que parla de la independència de les dones, i ho fa de manera alta i clara. Com és obvi, la direcció rebla el clau amb una posada en escena sòbria, uns canvis àgils i una sensació general de modernitat que trenca la barrera amb el públic actual.

Pel que fa les interpretacions, un cop vista, crec que el repartiment final no podria ser més encertat. D’una banda, tenim una Ariadna Gil magnífica, que s’entrega totalment a la feina i aconsegueix l’equilibri just entre força i fragilitat que demana aquest personatge. Una feina de matisos i molt exigent, perquè ella és el centre de la funció i pràcticament no surt d’escena en les dues hores que dura. Per la seva banda, el personatge de galant encantador i madur li va com anell al dit a Abel Folk. Però també cal destacar la resta del repartiment, que fa tots els papers de l’auca, i on hi destaquen especialment les actrius, Gabriela Flores, Pepa López i Magda Puig, esplèndides.

Es parla molt que Jane Eyre va exhaurir localitats abans de l’estrena, tot un èxit d’expectatives i comunicació, però la prova de la veritat ve després, quan cal estar a l’alçada d’aquestes expectatives. Aquest muntatge ho està. Un nou encert del Teatre Lliure.

 

Jane Eyre: una autobiografia

A partir de la novel·la de Charlotte Brontë. Adaptació: Anna Maria Ricart. Direcció: Carme Portaceli. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. Músics: Alba Haro, Clara Peya, Laia Vallès. Espai escènic: Anna Alcubierre. Vestuari: Antonio Belart. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. So: Igor Pinto. Música original: Clara Peya. Ajudant de direcció: Judith Pujol. Ajudant de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’escenografia: Judit Colomer. Construcció d’escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Confecció de vestuari: Goretti Puente i Sastreria Cornejo. Producció: Teatre Lliure.

Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 22/02/2017. Fotografia: (c) Ros Ribas.

Deixa un comentari