Ivanov - (c) Beigott

Ivànov

Àlex Rigola, que té la mà trencada adaptant a Shakespeare, mai no s’havia enfrontat a Txékhov fins ara. Ivànov és la seva primera adaptació de l’autor rus i, un cop vist el resultat, tant de bo no sigui l’última.

Els textos d‘Anton Txékhov, i aquest no n’és l’excepció, tenen dues característiques que acostumen a definir-los: desencís i malenconia. Els personatges d’Ivànov estan atrapats entre el record d’un passat brillant i engrescador (que Rigola converteix amb encert en una desenfadada pachanga futbolera que té lloc mentre el públic omple la sala, en paral·lel a la projecció de fotografies dels intèrprets quan eren més joves i, com sap tothom, eren més guapos i atractius) i la perspectiva d’un futur funest. Viuen doncs, atrapats en un present que gairebé no respira, un present avorrit, agònic i repetitiu. Per representar-ho, Rigola ha decidit transformar la Fabià Puigserver en una mena de caixa de sabates. El sostre, baix, l’espai escènic, estret i rodejat de públic, i el camp de llum empetitint-se per minuts i enfosquint-se per moments.

El maneki neko, protagonista també del cartell, no abandona l’escenari en cap moment. Un gat de plàstic daurat i lluent, però inevitablement cutre, originari de Japó però fabricat a la Xina, que pretén atraure la fortuna amb el seu braç que no para de moure’s convidant-nos a apropar-nos (perquè en contra del que ens podria semblar, el gat no saluda, diu “vine”).

En escena, un exèrcit d’intèrprets (molts d’ells vells coneguts dels muntatges de Rigola) es diuen pel seu nom malgrat interpretar en tot moment els seus personatges. Aquí no hi ha fisures, ni es trenca la quarta paret. Els personatges es diuen igual que els intèrprets però això només és una forma de prescindir dels noms russos i agilitzar-ne presentació. En dir “Sara” a la Sara Espígul, per exemple, quan els personatges parlen d’ella ja sabem a quin intèrpret es refereixen, i no cal que aquest s’identifiqui. D’altra banda, a part de donar agilitat al text, això també hi aporta una capa de familiaritat amb l’espectador. Un recurs que, sens dubte, funciona.

Sense sortir mai d’escena, el repartiment fa una feina molt interessant observant l’acció i, d’alguna manera, sumant la seva mirada a la nostra. Els seus personatges respiren veritat per totes bandes i es mostren en tot moment juganers i implicats en el relat. Una feina d’equip molt interessant on destaca necessàriament un Joan Carreras que sempre broda aquesta mena de papers, Sara Espígul, que fa una feina molt difícil en el paper de dona malalta sense gairebé text i Vicky Luengo, fascinant i encisadora.

Amb el daurat com a protagonista, Nao Albet creant l’ambient sonor i versionant amb gràcia uns quants temes ben coneguts, una posada en escena senzilla però amb cops amagats, un repartiment entregat i precís, i  un us de càmeres i vídeos marca de la casa, Ivànov conserva tota l’essència de Txékhov i la combina amb la creativitat i la visió del millor Rigola. El resultat és un text que reflexiona sobre la fi de l’amor, l’avarícia i els defensors de la moral amb una posada en escena arriscada, atractiva i fascinant. Totalment imprescindible.

 

Ivànov

Autor: Anton Txékhov. Versió lliure i direcció: Àlex Rigola. Intèrprets: Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca i Pau Roca. Dramaturgista: Ferran Dordal. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny de personatge i màscara: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Carlos Marquerie. Composició musical i espai sonor: Nao Albet. So: Igor Pinto. Ajudant de direcció: Alba Pujol. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Laura Garcia. Preparació en tècnica viewpoints: Carlota Subirós. Producció: Teatre Lliure.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 26/04/2017. Fotografia: (c) beigott???.

Deixa un comentari