Començaré dient que mai no he vist el muntatge original d’Homes! de T de Teatre, de manera que no tinc manera de saber si les virtuts i els pecats d’aquest muntatge són propis o heretats, tot i que, en el fons, tant se val: quan algú fa un muntatge el fa aquí i ara, la resta, excuses.
I, si l’Homes! original era de 1994, he de dir que el que vam veure l’altra nit al Teatre Condal semblava que acabava d’aterrar des dels anys 60, o abans i tot. I no només pel contingut, no (que ara en parlarem), sinó també pel seu plantejament més proper a la revista que a formes més modernes. Amb escenes que se succeeixen sense cap ordre ni trama, cançons intercalades amb menys o més gràcia, vestuari i escenografia pràcticament invariables i una sensació general d’ “anything goes“, Homes és un espectacle de varietats d’allò més clàssic o, si m’apures, un recull d’esquetxos (però, clar, l’etiqueta musical queda molt millor al cartell).
Tanmateix, tot això seria menys rellevant si el contingut hagués tingut la més mínima gràcia o actualitat. I és que a aquestes alçades del segle XXI i vivint on vivim, els estereotips d’home ja no són els de fa 50 anys, però això no es veu en escena. Els homes, les dones i les relacions que es dibuixen tiren d’acudits vells i situacions més extintes que els dinosaures. No dic que avui en dia no existeixi el masclisme ni el sexisme (i tant que sí!) però ni de bon tros el que veiem a Homes, que basa la majoria dels seus gags en l’home proveïdor i faldiller, la dona mestressa de casa histèrica, i aquelles parelles que no se suportaven però no es podien separar de quan el divorci era il·legal i les dones no treballaven.
Així, durant una hora i mitja veiem passar per davant nostre “machos ibéricos” i dones estil la Merche de Cuéntame. I mira, nar-hi nant, embolica que fa fort i, si de cas, ja ho solucionem al final amb un moment feminista (que cal agafar amb pinces) que ja fa modern i tal.
Algú hauria d’avisar els implicats en aquest muntatge que els estereotips també caduquen i que no val qualsevol cosa. Que parlar de feminisme i gènere és important, i que es pot fer broma de tot, però que quan no es fa bé, només s’aconsegueix perpetuar idees caduques i fer el ridícul. Quina pèrdua de temps, tot plegat.