Històries d’Istanbul, a contrapeu

Aquest és un d’aquells muntatges que estaran en cartell la temporada vinent, però jo no vaig voler esperar-me. Menys encara després d’haver tingut la oportunitat d’entrevistar la seva autora,  Yeşim Özsoy, per Teatre Barcelona (si voleu saber més coses sobre el text i la situació política actual a Turquia, podeu llegir l’entrevista aquí).

Històries d’Istanbul, a contrapeu és una història coral explicada de manera impecable, elegant i molt interessant. L’obra fa una fotografia d’Istanbul en un moment recent del temps (el text va ser escrit l’any 2004, però ha estat revisat i actualitzat per aquesta estrena) i ens presenta la fractura que existeix en una societat que es troba dividida en dos grups heterogenis, d’una banda hi ha la població més tradicional, religiosa, amb idees més conservadores, i, de l’altra, la població més moderna, laica i amb idees més progressistes. El tall no és net i a cada família pots trobar de tot en diferents graus, no es pot parlar de bàndols sinó d’un complex entramat en equilibri precari que es mou al ritme de la música tradicional otomana, l’akzak, un ritme “coix”, que no acava de fluir, que no és fàcil.

Yeşim Özsoy imagina 12 personatges, organitzats al voltant de dues famílies, als que donen vida només sis intèrprets. Les seves històries no són tancades, perquè la Història no acaba, però totes aconsegueixen transmetre la melancolia (de la qual es parla molt en l’obra) i una certa sensació d’estancament, que segons l’autora, són inherents a Istanbul.

La posada en escena de Joan Arqué Solà és sòbria, elegant i dinàmica. Amb quatre mobles, una pantalla on veiem imatges d’Istanbul i un ús intel·ligent de la utilleria, Arqué ens submergeix en el ritme a contrapeu d’aquesta ciutat plena de gent i d’històries. Els intèrprets no surten mai d’escena i canvien de personatge a vista però, com per art de màgia, un moviment escènic mil·limetrat fa que tot transcorri amb fluïdesa. Un encert absolut.

Per la seva banda, el repartiment fa una gran feina en tots els sentits mantenint l’harmonia i el ritme que demana la peça. Destaca una Mercè Arànega que esdevé, d’alguna manera, la veu de la ciutat; una Elena Fortuny, que es qui, potser, interpreta els dos personatges més allunyats entre si, i un Carles Gilabert, protagonista d’algunes de les escenes més complicades tècnicament.

Històries d’Istanbul, a contrapeu ens submergeix en una ciutat complexa i on és impossible parlar en termes de blanc i negre, el seu relat ens permet comprendre una mica millor la història recent de Turquia, no des de la mirada externa sinó interna, amb un muntatge que, no només resulta interessant, sinó que conté una gran bellesa.

 

Històries d’Istanbul, a contrapeu

Autoria: Yeşim Özsoy. Dramatúrgia i traducció: Carles Batlle. Suport a la traducció: Yildiray Ileri. Direcció: Joan Arqué Solà. Interpretació: Mercè Arànega, Jordi Martínez, Carles Gilabert, Magda Puig, Francesc Ferrer i Elena Fortuny. Composició musical: Nuu. Escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Rosa Lugo. Disseny de la il·luminació: Adrià Pinar. Disseny del so i concepció sonora: Nuu. Ajudantia de direcció: Andreu Martínez. Direcció tècnica: David Pascual. Producció: Carles Manrique–Velvet Events. Fotografies i disseny gràfic: Clara Pousa. Distribució: Elena Blanco–Magnetica Management.

Sala: Espai Lliure. Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 13/07/2017. Fotografia: (c) Oriol Casanova.

Deixa un comentari