Gossos de neu - (c) Max Rubert

Gossos de neu

Gossos de neu és un d’aquells espectacles que cal deixar reposar en la ment i l’ànima abans de posar-se’n a parlar. No és un muntatge fàcil ni obvi, però, en canvi, té moments d’una gran bellesa.

Gossos de neu agafa com a punt de partida un fet real, la mort en accident de cotxe d’Albert Camus i el seu editor Michel Gallimard, per explorar en paral·lel els fets objectius que van envoltar aquesta mort i la repercussió que va tenir en Maria Casares, amant de l’escriptor i, segons molts, el seu gran amor.

Així, d’una banda, la filla de Michel Gallimard (interpretada per una Blanca Garcia-Lladó que sap governar l’escena o fer-se fonedissa segons demani el moment) actua com a narradora i pren l’arma de la paraula per intentar comprendre amb la ment tota la situació, la devastació emocional de Casares (anomenada Judit al muntatge), els motius de la mort (va ser realment un accident?) i la seva relació amb el seu pare i també amb l’escriptor.

De l’altra, tenim a Judit (magnífica Nuria Rocamora), l’amant, que es decanta per l’arma del cos i explora des de l’emoció el que significa la mort de Camus, l’home a qui estima per motius tan amorosos com polítics. El seu és el camí del dol, des del més profund infern fins a la freda Groenlàndia, el país gairebé fantàstic on en algun moment s’havien promès escapar.

De fons, el propi Albert Camus (interpretat per Genís Sendra), com una ombra que no es deixa travessar.

La dramatúrgia i la posada en escena aposten per un ambient oníric, un no lloc on tot és possible, el teixit del que estan fets els records, el dolor i els somnis. Amb una banda sonora psicodèlica, unes projeccions que aporten ambient i veritat documental, i la paraula i el moviment com a eixos centrals, Gossos de neu és un muntatge amb moltes capes i que demana submergir-se en el conjunt sense intentar destriar-ne les peces. Un espectacle exigent i hipnòtic alhora, amb moments de gran bellesa i una interessant reflexió sobre la identitat i la pèrdua.

 

Gossos de neu

Companyia: Paradiso 99. Dramatúrgia i direcció: Begoña Moral. Ajudant de direcció: Marta Figueras. Intèrprets: Núria Rocamora, Genís Sendra i Blanca Garcia-Lladó. Espai sonor: Manuel Pajuelo. Traducció: Joan Calsina. Moviment: Albert Bassas. Il·luminació: Helena Torres. Escenografia: Nina Tuset.

Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22. Data: 30/03/2018. Fotografia: (c) Max Rubert.

Deixa un comentari