Els bons intèrprets es distingeixen perquè són capaços de posar i treure’s els personatges com un vestit fet a mida. Un vestit al que donen vida durant el temps que són sobre l’escenari i guarden amb cura al camerino fins la següent funció. Hi ha actors a qui no reconeixeries d’un muntatge a un altre, o potser ni tan sols a la porta del teatre, perquè la seva transformació és total. Però n’hi ha d’altres a qui el vestit sembla que els queda petit i, de sota de les mànigues els surt el seu jo, la seva persona, que es resisteix a abandonar-los del tot malgrat la interpretació sigui precisament això, el joc d’abandonar el que un és per transformar-se en un altre.
I això és el que els passa a Joel Joan i Àngel Llàcer en aquest Frankenstein. Que el vestit els queda petit i, volent-ho o no, els seus jos s’escapen una vegada i una altra per les costures impedint-nos deixar de veure’ls, especialment en el cas de Llàcer.
I és una llàstima. Ho és perquè la feina d’adaptació que ha fet Guillem Morales amb el text de Mary Shelley és magnífica. No és gens fàcil adaptar aquest text tan i tan transitat i aconseguir dotar-lo d’un aspecte nou, trobar-li encara una volta més i allunyar-se de la interpretació més òbvia (l’home que juga a ser déu) per enfrontar-se a la història potser més humana i terrorífica, la de l’abandó d’allò creat, del fill, sense voler-ne assumir les conseqüències. Morales ens presenta un doctor Frankenstein indubtablement malvat, egoista i covard, disposat a tot per tal d’evitar reconèixer les seves accions i les seves conseqüències. Davant té un monstre que no ho és en origen sinó que s’hi veu empès per la maldat i la incomprensió del món. Un monstre que l’hauria pogut estimar però a qui no li queda més remei que odiar-lo.
Pel camí, dos secundaris s’enduen el gat a l’aigua i ens presenten les millors interpretacions, les més equilibrades, les més ben dibuixades. Lluís Marco, que aixeca el muntatge i ens ofereix el que és la seva millor part en les escenes on esdevé el mestre-pare cec que acull i estima, per primera i última vegada, la criatura; i Magda Puig, l’eterna promesa del doctor Frankenstein, que l’estima sense contrapartida i s’esforça a entendre’l fins les darreres conseqüències.
La posada en escena, relativament sòbria pel que estem acostumats al nostre Teatre Nacional, intenta contraposar constantment els dos personatges, jugant amb els plans amb un estil que podria recordar el del cinema, i amb una cinta transportadora a boca que en alguns moments resulta gairebé imprescindible i en altres francament accessòria.
És una llàstima que un muntatge ben confegit i amb una proposta interessant quedi llastat per les interpretacions dels seus dos actors principals que, d’altra banda, i paradoxalment, són el principal reclam del muntatge. Potser la pregunta que cal fer-se és si l’objectiu principal del Teatre Nacional és omplir butaques i, en cas que ho sigui, sí és així com volem fer-ho.