De la mateixa manera que he tingut “anys Hamlet” (el darrer, sense anar més lluny), aquest apunta cap a “any Hedda Gabler” i és que Filla del seu pare es la meva segona Hedda d’enguany, després de l’adaptació que vaig veure al National Theater aquest Nadal.
I la primera cosa que he de dir és que, malgrat les evidents diferències (especialment de pressupost, no ens enganyem), Filla del seu pare té poc a envejar artísticament al muntatge londinenc. I que consti que no és xovinisme.
Filla del seu pare aconsegueix amb nota el més difícil: actualitzar el text d’Ibsen (de 1891) sense trair-ne la essència. Per fer-ho, Aleix Aguilà assumeix un risc que altres eviten: fixa l’adaptació en l’espai i el temps: Catalunya, 2015. Això implica una sèrie de referències i detalls com les espardenyes, Bola de Drac o l’addicció de Hedda a les xarxes socials (perquè què són les xarxes socials sinó la renovació del “què dirà la gent?” que tant preocupa la Hedda original), una aposta arriscada que, en aquest cas, esdevé un èxit total. D’altra banda, també resulta interessant l’aposta per l’humor. Així, ens trobem davant d’un muntatge que esquitxa els moments més durs i tensos amb decidides i inesperades pinzellades de comèdia que donen treva a l’espectador i permeten escurçar el text i accelrerar el ritme sense aclaparar el públic. Una estratègia molt intel·ligent.
A més, tot això ho fa amb només tres personatges, els imprescindibles per explicar-nos aquesta història: Hedda, el seu marit, Tesman, i el seu examant, Lovbørg. Però, no ens enganyem, la pedra angular de Hedda Gabler sempre és precisament ella, l’actriu que interpreta el paper d’aquesta dona que només espera amb ànsia l’Apocalipsi, una dona que se sent tan atrapada que decideix cremar la gàbia. Hedda ha de ser magnètica, sensual, intel·ligent i ha de fer una mica de por, si no, la cosa no funciona. Per sort, Júlia Barceló és tot això i molt més. La seva interpretació té carisma i molta llum, és impossible deixar de mirar-la i s’embutxaca la platea des de la seva primera aparició al piano. Està ben acompanyada per un Pol Lòpez a qui es veu molt còmode en el seu paper de Lovbørg i un Pau Vinyals que explota la seva vis més còmica amb el poca pena d’en Tesman.
L’Espai Lliure esdevé ideal per poder gaudir de prop d’un muntatge contemporani i potent, carregat de força i d’ironia, un muntatge que ha fet seu el text d’Ibsen i n’ha sabut reinterpretar la partitura. Un muntatge tan sorprenent com el primer tret que dispara la Hedda i tan impactant com el darrer. Magnífic.