El tigre de yuzu - (c) Alfred Mauvé

El tigre de yuzu

De la mateixa manera que hi ha menjars que tenen més bon aspecte que sabor, El tigre de yuzu és més bona proposta que espectacle. 

El tigre de yuzu narra la trobada entre dos artistes de la cuina que no només estan en dos extrems oposats del món (Cala Montjoi i el barri de Ginza, a Tòquio) sinó en dos moments completament diferents de les seves vides i carreres. És l’any 2002 i Ferran Adrià està en un dels punts més àlgids de la seva carrera. El Bulli acaba de ser nomenat millor restaurant del món, la seva popularitat està pels núvols i, bàsicament, el propi Ferran està a punt de morir d’èxit. Sent que no té temps de crear i decideix viatjar a Tòquio per canviar d’aires. A Tòquio estan Hiroyoshi Ishida i la seva dona Tomiko que porten un petit restaurant, el Mibu, dedicat a la cuina tradicional japonesa (kaiseki), una cuina plena de simbolisme i basada en les estacions, on els clients també són socis del restaurant. Ishida és gran i està en plena crisi, comença a dubtar sobre la seva cuina i sobre el que fa. La trobada entre tots dos cuiners els transformarà i els donarà el que necessiten: a Adrià, un nou punt de vista, tota una gastronomia per descobrir, a Ishida, una visió contemporània de la gastronomia que pot integrar amb el seu estil tradicional. Aquest relat, que té una innegable potència i que parla de la descoberta de dos genis però també de dues cultures, esdevé farragós i excessivament intel·lectual en la posada en escena.

El muntatge té un hàndicap innegable: la història es centra en una gastronomia que no podem veure, ni olorar, ni sentir, ni molt menys tastar. En escena no apareix menjar en cap moment (tampoc en la pantalla on es recull un punt de vista subjectiu), i, per tant, tot el que succeeix quan cuinen i tasten ho hem d’imaginar. I és molt difícill imaginar una cuina que no coneixes en absolut, o molt poc. Encara més quan la posada en escena és deliberadament sòbria i despullada: càmera negra, vestuari negre, il·luminació indirecta i tènue… Només algun quimono i un terra de fusta (que intenta imitar els tatamis on tradicionalment mengen els japonesos) trenquen la monotonia d’un escenari que intenta destacar precisament les idees i la cuina, una cuina que, com ja he dit, no apareix. D’aquesta manera, resulta extremadament difícil entendre la connexió que estableixen els dos cuiners, que no és en cap cas intel·lectual, sinó que avança a través del llenguatge de les olors, els sabors i els productes, tots aquests elements que no queden representats.

En aquest context, un repartiment d’actors catalans i asiàtics barregen català i japonès amb una habilitat innegable i fan una feina molt interessant que combina teatre físic, picades d’ullet al teatre tradicional japonès i música tradicional japonesa. Destaca especialment la feina de dues actrius: Júlia Santacana, una autèntica tot terreny capaç de parlar i cantar en japonès i de transformar-se en sacerdotessa budista, princesa japonesa o tocar instruments tradicionals, entre altres coses; i Akemi Goto, que interpreta principalment a Tomiko Ishida i fa una feina delicada però alhora molt energètica.

Potser el principal problema d’El tigre de yuzu és que, malgrat que la història és molt interessant, potser no és gaire teatral. O potser és que s’ha intentat intel·lectualitzar i presentar de manera abstracta quelcom que, al cap i a la fi és absolutament sensorial, com és la cuina i les emocions que ens desperta interactuar amb ella. Potser qui millor va resumir-ho va ser el propi Ferran Adrià, que en el coloqui posterior a l’estrena (on també van participar els senyors Ishida, acabats d’arribar del Japò amb 40 dels seus clients incondicionals) va afirmar sense despentinar-se: “aquesta obra és molt rara”.

 

El Tigre de Yuzu. La història de Ferran Adrià i el Mibu

Autoria: Kaiseki Teatre (Isaac Lázaro, Roger Zanuy). Direcció: Roger Julià. Dramatúrgia: Roger Julià i Silvia Navarro. Interpretació: Xavier Frau, Andy Fukutome, Akemi Goto, Isaac Lázaro, Bàrbara Roig, Júlia Santacana, William Yazaki i Roger Zanuy. Escenografia i il·luminació: CUBE. Maria de la Cámara i Gabriel Paré. Vestuari: Núria Cardoner. Composició i direcció musical: Pep Sala. Moviment: Maite Marcos. Disseny del so: Carles Puntí. Traducció al japonès: Akiko Yamada. Shôdo i sumi-e (cal·ligrafia japonesa i dibuix): Mitsuru Nagata. Entrenament actoral: Elena Fortuny. Ajudantia de producció: Miriam Mantolan i Akiko Yamada.

Sala: Mercat de les Flors. Sala Ovidi Montllor. Data: 04/07/2017. Fotografia: © Alfred Mauve.

Deixa un comentari