El Jugador - La ignífuga - (c) Albert Elies

El jugador

Fa una setmana que vaig anar al Tantarantana a veure el darrer treball de la Companyia Ignífuga, una de les companyies amb qui més connecto del circuit alternatiu. Des que els vaig descobrir amb La norma de l’extinció no he deixat de seguir-los la pista i puc dir que els seus treballs i la seva manera de veure el món sempre aconsegueixen sorprendre’m, remoure’m i emocionar-me. No és poca cosa.

I amb la seva particularíssima versió d’El jugador de Dostoievski ho han tornat a fer. Mentre l’autor rus utilitza el seu protagonista, Aleksei, per parlar de la seva pròpia experiència en l’addicció al joc i l’amor no correspost, la Ignífuga fa servir la metàfora del joc, la ruleta i el desamor per parlar d’una Europa que fa aigües, unida només per una economia que es canibalitza sense control i que és incapaç de crear llaços més forts que els dels diners.

Aleksei és ara Alexandra, una magnètica Marina Congost, però el seu drama és el mateix, estima amb bogeria Polina, també magnífica Júlia Rodón, la filla d’un general rus arruïnat, que es dedica a maltractarla, a ignorarla i, bàsicament, a jugar amb ella. El drama es desenvolupa en l’entorn decadent, kitsch, tronat i ranci del casino de Roulettenbourg, on el daurat és el color dominant (amb una sol·lució escenogràfica que em va recordar poderosament el que va fer Àlex Rigola al TNC amb El público), el xandall i els lluentons, el dress code, i el whisky raja d’una font d’aigua d’oficina. El casino compta amb un escenari on, de tant en tant, sonen guitarres elèctriques i temes rock, com si, en comptes de a Europa, fòssim al típic local de Las Vegas on les velles glòries van a acabar els seus dies. El joc de la ruleta (amb Pau Masaló fent de crupier) actúa com a metrònom.

Aquesta posada en escena tan estripada contrasta amb un text carregat d’idees, dur, potent i amb aquest punt depriment tan rus. Menció especial mereix el fascinant monòleg de Marina Congost que encén la metxa de l’espectacle. L’elenc el completen un versàtil i especialment decadent Eduard Autonell i una divertida Saskia Giró, en el paper de l’àvia milionària que tothom pensa que val més morta que viva.

Amb un llenguatge propi i contemporani, el risc com a ingredient imprescindible i una forma de fer que va sempre a l’essència, la Ignífuga torna a desmostrar amb El jugador la seva incomparable habilitat a l’hora d’adaptar i jugar amb textos clàssics per a parlar-nos del moment actual. Tot un plaer poder gaudir-ne.

 

El jugador

Cia. Ignífuga
Dramatúrgia: Albert Pijuan (a partir d’El jugador de Fiódor Dostoievski). Direcció: Pau Masaló. Intérprets: Eduard Autonell, Marina Congost, Júlia Rodón i Pau Masaló, amb la col·laboració de Saskia Giró.

Sala: Teatre Tantarantana. Data: 09/04/2017. Fotografia: (c) Albert Elies.

Deixa un comentari