Malgrat que m’he resistit a llegir qualsevol crítica d’Els jocs florals de Canprosa (sempre ho evito abans de veure un muntatge per no crear-me expectatives de cap tipus) aquesta vegada era inevitable anar al Nacional amb la idea que anava a veure una gran obra, perquè moltíssima gent del meu entorn m’havia recomanat amb gran entusiasme el muntatge de Jordi Prat i Coll. I el cert és que el que vaig veure no em va decepcionar en absolut.

Es diu un parell de vegades al llarg del muntatge que “per estimar Catalunya, cal riure-la” i això és bàsicament el que fan Rusiñol i Prat i Coll, enfotre’s del mort i del qui et vetlla al llarg de les dues hores i mitja que duren aquests Jocs florals. Arrenca el muntatge amb un envelat “modern” respecte de l’època en que s’ambienta l’obra. Sobre un escenari sona una orquestra amb èxits dels 50 i els 60 que la gent balla amb més o menys entusiasme, però sense vinculació emotiva, en una mena de festa major desmenjada on els personatges comencen, en un cert moment, a llançar queixes per un micròfon, queixes legítimes sobre el món que vivim. Aquesta mena de flash forward ens posa en situació i ens mostra el futur del passat que veurem, un espai que podem entendre de primera mà abans de viatjar a un passat que ens hauria de quedar més llunyà del que ens quedarà.

I és aleshores quan aterrem a Canprosa i coneixem els seus habitants i convidats de luxe tots ben preocupats per organitzar uns magnífics jocs florals on els prohoms guanyins totes les flors principals (i tots els accèssits), la reina representi el poble i, en general, tothom deixi clar quina és la seva posició en la jerarquia social de la contrada.

Així, assistim a un desplegament general de referents més o menys propers i més o menys coneguts de la cultura catalana que seran pervertits en més o menys grau per arribar una mica al moll de l’os de tot plegat, que no és més que el reconeixement d’alguns dels pecats capitals dels habitants del principat, que van des del cofoisme a la carrincloneria, passant pel conservadorisme i la beatitud més rancis. De fet, com més en contacte amb la cultura i la tradició catalana estigui l’espectador, més probable és que se senti escandalitzat per allò que veu i, per tant, més senzill és que esclafi a riure. Perquè Els jocs florals de Canprosa juga precisament a això, a escandalitzar el personal però només fins el punt de la rialla, sense que ningú no prengui mal. I aconseguir aquest equilibri no és gens fàcil. D’altra banda, els que venim d’una cultura menys nostrada i més mestissa, que estimem la terra però que sempre ens l’hem mirada des d’una certa distància, veiem el muntatge amb més relax, també ens fa gràcia però és un riure més intel·lectual, més de segones, menys visceral.

Sobre una escenografia funcional, força senzilla però amb tocs d’absoluta genialitat de Laura Clos, ben allunyada de l’efectisme buit que tot sovint empantana l’escenari de la Sala Gran del Nacional, un repartiment nombrós acompanyat, a més, d’una orquestra i un cor, dona vida a tot un poble, ple de personatges tan arquetípics com originals. Destaca per mi la secció femenina encapçadala per Anna Moliner i Rosa Boladeras, la primera, amb aquella energia que quan surt a escena sembla que surti el sol i aquella capacitat per cantar tots els aguts sense perdre ni una lletra, amb una dicció que fa caure de cul, la segona amb aquell ofici, aquell encant i aquella vis còmica. Menció especial mereix també la família formada per Àngels Gonyalons i les seves filles a la ficció, Kathy i Yolanda Sey. D’una banda, Gonyalons demostra que encara pot emocionar la platea amb la seva veu i fa tota una exhibició d’energia en les escenes amb les germanes Sey, que, a banda de fer de filles entremaliades, ens regalen el moment inoblidable i totalment icònic de la funció, la seva interpretació d'”És la moreneta”.

Els jocs florals de Canprosa haurien d’esdevenir Els pastorets laics de la nostra cartellera, una d’aquelles funcions que es representen anualment a l’hivern per a anar a veure en família i passar una bona estona. Potser haurien de sortir del Nacional i anar fent gira, i visitar teatres més modestos i públics més diversos, perquè el cert és que la feina de Prat i Coll té fusta de clàssic i això no passa pas cada dia.

El jocs florals de Canprosa

Autoria: Santiago Rusiñol. Adaptació i direcció: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Clara Altarriba, David Anguera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras, Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Anna Moliner, Albert Mora, Albert Pérez, Mireia Piferrer, Kathy Sey i Yolanda Sey. Músics: Joan Aguiar, Dani Espasa, Gregori Ferrer, Martí Hosta, Xavier Lozano, Dick Them. Cor: Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales, Víctor Vilca. Direcció musical: Dani Espasa. Coreografia: Montse Colomé. Disseny d’escenografia: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: David Bofarull. Disseny de so: Lucas Ariel Vallejos.So: Santi López. Repetidor: Gregori Ferrer. Caracterització: Ignasi Ruiz. Ajudant de direcció: Ester Villamor. Ajudant de coreografia: Ana Domínguez. Ajudant del disseny d’escenografia: Sergi Corbera Gaju. Ajudant de vestuari: Carlota Ricart. Alumnes en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Josep M. Parcerisa (direcció) i Patricia Albizu (vestuari). Alumna en pràctiques de l’Escola Thuya: Sonia Marqueño (caracterització). Oient: Ryan Francis. Fotografia de les muntanyes de Montserrat: Oriol Alamany. Construcció d’escenografia: Pascualín, Taller Jorba-Miró SCP i Zero4uatre (Detall 04 SL). Confecció de vestuari: Taller Goretti. Producció: Teatre Nacional de Catalunya.

 

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran. Data: 08/07/2018. Fotografia: (c) David Ruano.