Èdip - (c) David Ruano

Èdip

M’encanten les tragèdies gregues. Em fascina que unes històries escrites fa tantíssim temps encara ens ressonin i ens diguin coses interessants. M’al·lucina el ben poc que hem avançat a nivell de sentiments i pensament. Pot ser que els grecs no sabessin com enviar coets a Mart, però es preocupaven exactament per les mateixes coses que nosaltres. I, a sobre, tenien gràcia explicant-ho.

És per això que sempre he pensat que la finestra d’oportunitat a l’hora de “modernitzar” les tragèdies no radica tant en l’adaptació de la història en si (que,  en tot cas, potser cal abreujar perquè, l’únic avantatge que tenim els espectadors moderns és que la veiem venir de molt lluny i la “intriga” de moltes tragèdies ens resulta avui dia massa previsible) sinó en la posada en escena. Les tragèdies permeten jugar amb l’espai, el vestuari, les llums (recordo ara mateix l’Orestea retrofuturista que vam veure l’any 2016 al Lliure).

Però Broggi fa l’aposta contrària i ens presenta un Èdip amb pedaços (una introducció de Borges i una coda de Mouawad que em van fer sentir com una colegiala a qui li estan explicant per cinquena vegada la lliçò, per si no l’havia entesa) que avança amb lentitud, no només per part del text, sinó per part dels actors, que sembla que han rebut la premissa de parlar ben a poc a poc (cal arribar a les dues hores, malgrat l’Èdip pot quedar resolt perfectament en una de sola). Aquesta manera d’avançar feixuga queda subrallada per una posada en escena estàtica, on destaca sense miraments el quadre plàstic. A moltes escenes, trobem com tot el repartiment observa immòbil, sense reaccionar a les paraules que s’estan pronunciant, el protagonista, Èdip, cosa que, inevitablement, roba qualsevol mena de dramatisme a la situació.

D’altra banda, el que veiem en escena és força irregular. Em va sorprendre que el sempre solvent Carles Martínez quedés difuminat aquí en un personatge que s’empassa la veu i, fins i tot, canta una mica les seves frases. També tenia problemes amb el text Mercè Pons, que va tallar malament tots els seus parlaments, fent pauses incorrectes a tort i a dret, que només feien que dificultar la comprensió. Per la seva part, Manrique fa el que tothom espera d’ell, puntual com un tren suís. Em va sorprendre, però, un detall. Per motius que no venen al cas, vaig veure Èdip des del punt més alt del teatre Romea (avís per a navegants, no compreu mai entrades de segon amfiteatre, i menys encara laterals, es veu molt malament), i com que des d’aquella alçada era impossible destriar les expressions del rostre dels actors, vaig acabar fixant-me molt més en els gestos, i vaig descobrir que Manrique té un tic molt obvi i constant a les mans. No ho havia vist mai (suposo que perquè les mans no és el lloc on mirar a un actor quan li pots veure la cara), però em va sorpredre molt veure’l constantment obrir i tancar els punys amb força i moure els dits com un pianista sense instrument en un gest que transmetia molta ansietat i un punt d’inseguretat. No ho hauria esperat d’ell.

Enmig de tot plegat destaca la feina dels dos membres més joves de la compayia, Marc Rius i Clara de Ramon, que són els únics que aconsegueixen trencar una mica la sensació d’estatisme en les seves escenes. De fet, m’atreviria a dir que el millor moment de tot el muntatge és l’enfrontament entre Creont i Èdip, Marc Rius i Julio Manrique. Un duel de categoria.

La combinació de tots aquests elements tenen com a resultat un Èdip avorrit, que avança a pas de tortuga entre alguns bons moments robats pels secundaris i al que li falta el poder catàrtic de la tragèdia.

 

Èdip
Autoria: Sòfocles. Versió: Jeroni Rubió Rodon. Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi. Direcció: Oriol Broggi. Repartiment: Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. Escenografia: Roger Orra i Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Anna Ribera. Espai sonor: Damien Bazin. Ajudant de direcció: Marc Artigau. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Ajudant de producció: Maria Muntané. Cap d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Taller d’escenografia Castells i Joan Jorba. Confecció vestuari: Època, Godetes, I.T, Agnès Costa i Giulia Grumi. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Estudiant en pràctiques de direcció: Hugo Cagliari. Una producció del Teatre Romea – Primera funció al Teatre Romea el 4 d’abril del 2018.
Sala: Teatre Romea. Data: 12/04/2018. Fotografia: (c) David Ruano.

2 thoughts on “Èdip

  1. Totalment d’acord amb la teva crítica, Gema.
    A mi també em va agradar en Miquel Gelabert (en l’escena de Tirèsies i Èdip) i en la manera com va construir el personatge del Pastor. Escenes que trencaven la lentitud i ensopiment general de l’obra.
    Gràcies per les teves crítiques

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada