Ho he dit abans en aquest blog i crec que ho tornaré a repetir: l’obra de Molière ha envellit fatal (sempre en la meva humil opinió, és clar). I em temo que el seu Don Joan no n’és l’excepció. I em temo també que, en aquest cas, La Brutal tampoc no ha tingut el seu millor dia. Però anem a pams.
Per què dic que Don Joan ha envellit fatal? Doncs perquè centra la història de l’heroi trencacors en la dicotomia fe/moral – ateisme/immoral. Segons el text de Molière és la manca de fe el que condueix Don Joan pel mal camí, el que el fa comportar-se com un llibertí sense escrúpols; la manca de Déu el manca de moral i, crec que no cal dir-ho, a aquestes alçades del partit aquest discurs està molt més que superat. Però, per desgràcia, aquest discurs constitueix també l’engranatge central de la peça i, és clar, tant és que la portis a un hotel i que el decoris com si Kubrick hagués passat el briefing, el missatge es filtra a cada frase i a cada escena. I a mi, almenys, em va avorrir.
D’altra banda, penso que aquest Don Joan no és ni de lluny la millor interpretació de Julio Manrique. No seré jo qui negui la categoria de sex symbol al Manrique (jo, que el vaig descobrir al Teatre Lliure amb 2666 i La torre de La Défense i em vaig apuntar el seu nom per no oblidar-ho), però tinc la sensació que en aquesta ocasió s’ha acomodat a la denominació i no ha anat més enllà de l’arquetipus.
Així, amb un discurs més aviat avorrit i un protagonista amb menys magnetisme del desitjable, l’obra l’acaben salvant els secundaris. El muntatge s’enlaira en les escenes on Manel Sans, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín o Anna Azcona agafen les regnes de l’acció i ens regalen tot el seu art. Són escenes petites, de reforç, però és en elles on la direcció arrisca més i les situacions s’allunyen més del discurs oficial. Malgrat això, al muntatge li costa trobar el seu ritme i s’allargassa fins el paroxisme en el tram final on quedem atrapats en la ment d’un Don Joan massa poc interessant.
Don Joan és un personatge immortal, un autèntic mite de la literatura occidental que ha sobreviscut fins als nostres dies però potser, i només potser, la versió de Molière no sigui la que millor destil·la la seva essència i potser, només potser, Manrique no ha estat a l’alçada de les circumstàncies.