Tot i que a l’estiu em vaig perdre (i em sap greu) els Parking Shakespeare a l’Estació del Nord amb Les alegres casades de Windsor, vaig decidir que no em perdria el seu parking d’hivern i aquest Déu és bellesa, que prometia ser un canvi radical en la seva forma de fer.

I és cert que el canvi hi és. Déu es bellesa no s’assembla a res del que han fet abans, ni a les comèdies de Shakespeare ni als altres parkings d’hivern. Sota la direcció d’Alícia Gorina i al servei d’un text finlandès de l’any 2000 basat en una novel·la de 1959, Déu es bellesa proposa un viatge per la biografia del pintor (també finlandès) Vilho Lampi i la seva recerca de l’art i la bellesa (que en el text es presenten com a equivalents). L’obra s’estructura en vuit quadres (o fragments), cadascun d’ells protagonitzat per un dels actors i dedicat a un episodi o tema concret. Tanmateix, l’espectacle no té trama, no explica cap història i ni tan sols té una progressió dramàtica clara. Cada peça és independent de la resta malgrat compartir protagonista i tema.

Per a la posada en escena, Gorina i els Shakespeare han apostat per l’exploració de materials i sensacions. Al llarg de l’hora i mitja que dura l’espectacle, els actors juguen amb pa, pintura, guix, palla, aigua i altres elements, per a intentar transmetre sensacions i emocions. Però, malgrat els esforços, l’espectacle no funciona. El discurs que proposa sobre l’art, la recerca de la bellesa i Déu resulta repetitiu en alguns moments, confús en d’altres i d’un romanticisme carrincló en d’altres. Un text abstracte i molt intel·lectual, a estones pretenciós, que es combina amb una posada en escena totalment oposada, obsessionada amb els sentits i les sensacions, el tacte i el moviment. Una combinació que, en la meva opinió, només promou la confusió i busca desviar l’atenció d’un text dens, complicat i volgudament obscur.

Reconec que Déu es bellesa em va avorrir de principi a final. No vaig connectar ni amb el relat, ni amb les interpretacions, ni amb la proposta escènica, ni amb el missatge. De vegades, senzillament, no passa.

Déu és bellesa

Autor: Paavo Rintala i Kristian Smeds. Traducció: Riikka Laakso i Meritxell Lucini. Direcció: Alícia Gorina. Intèrprets: Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal i Ricard Sadurní. Treball de cos i moviment: Riikka Laakso. Escenografia i vestuari: Silvia Delagneau. Ajudant d’escenografia i vestuari: Ona Grau. Producció i comunicació: Aina Bujosa. Estudiant en pràctiques: Arnau Font. Direcció artística: Pep Garcia Pascual. Il·luminació: Raimon Rius. Imatges cartell: Ricard Sadurní. Disseny cartell: Ona Grau.

Sala: El Maldà. Data:18/01/2017.