Dante 56. Pell i ciment

La companyia Casa Real (de realitat, no de reialesa) és una altra de les que acaba enguany el seu pas de tres anys pel Cicló del Tantarantana. Després de dues obres amb un to més aviat de comèdia i una posada en escena allunyada del realisme, 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme i Ven a Fraguel Rock, Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez (codirectors i codramaturgs de la companyia) aposten decididament pel contrari a Dante 56. Pell i ciment, un drama íntim amb una posada en escena sòbria i amb els peus ben ferms en la realitat.

Dante 56 està concebuda des de la primera escena com un puzle. Un puzle com els d’abans, un d’aquells on, mentre el muntes, tens a la vora la imatge acabada del que estàs construint. La incògnita no és quina serà la imatge que veurem un cop acabat el puzle, sinó com encaixen cadascuna de les peces.

La història estableix un paral·lelisme entre un edifici malalt presumptament d’aluminosi i una noia amb una malaltia a la pell, una malaltia d’origen emocional que se li dispara en determinades circunstàncies. La recerca d’una cura per l’edifici conduirà a la protagonista, sense saber-ho, al seu propi guariment o, com a mínim, al principi d’aquest.

Amb només tres intèrprets i una escenografia senzilla que cobra vida mitjançant tècniques de video mapping (imatges en moviment que s’adapten a les peces de l’escenografia), Dante 56 descansa sobre una dramatúrgia plena d’imatges i símbols que dona constantment pistes sobre el desenllaç i que fa avançar la història mitjançant flashbacks. El resultat és un tapís complex, fins i tot incòmode, on tots els personatges tenen matisos.

Anna Tamayo i Sara Sansuan (en els papers de filla i mare) estableixen una delicada complicitat que es trena al llarg de tota la història i esclata amb intensitat en el tram final, on les seves mirades i els seus silencis expliquen tot allò que mai no han estat capaces de dir. Les acompanya Albert Riballo, amb el paper potser més delicat, que aconsegueix posar-se el públic a la butxaca amb el seu primer monòleg.

Dante 56 parla del silenci, del silenci que no cura sinó que esdevé nafra, i de com de difícil pot ser tractar allò que no sabem com anomenar. Del poder de la paraula com espai de llibertat i creadora de realitats. De com els monstres sense nom són els que fan més por i més mal. Un espectacle que suposa un canvi radical amb les seves feines anteriors però que, curiosament, respon com cap d’elles al nom de la seva companyia. Un viatge realment intens.

 

Dante 56. Pell i ciment
Una producció de Cia Casa Real i Tantarantana. Dramatúrgia i direcció: Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez. Intèrprets: Albert Riballo, Sara Sansuan i Anna Tamayo. Espai escènic: Daniel Ruiz. Espai sonor: Erol Ileri. Il·luminació: Íngrid Espín. Mapping: Íngrid Espín i Gina López. Vestuari: Cinta Moreno. Fotografia: Aitor Rodero. Confecció de tul: Marina Prats. Assessorament artístic: Rocío Manzano i Laura Vila. Amb la col·laboració del Teatre Kaddish.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 18/04/2018. Fotografia: (c) Aitor Rodero.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.