Aüc és un d’aquells espectacles que inevitablement et foten un cop a la boca de l’estòmac i et fan contenir la respiració en més d’una i de dues ocasions. Les Impuxibles i Carla Rovira s’han ajuntat sobre l’escenari per parlar-nos de violència sexual, un tema poc transitat, molt sovint silenciat i gens fàcil de mostrar.
Aüc mira de cara i no busca la complaença ni la llàstima. No defuig cap escenari, des dels més habituals i (malauradament) integrats en el nostre dia a dia (“On vas tan sola?”, “Sortiràs així vestida?”) fins a les violacions enmig del carrer a mans d’un desconegut armat, passant per les violacions que arriben després d’una cita més o menys romàntica o els abusos sexuals a menors. L’espectacle és un tapís d’escenes i tècniques. Els textos punyents i encertats de Carla Rovira donen pas a energètiques coreografies creades per Ariadna Peya (especialment hipnòtica, terrible i inoblidable la de la dutxa després d’una violació) que van seguides de peces de piano que trenquen l’ànima interpretades per Clara Peya com només ella sap fer-ho. Tres llenguatges clarament diferenciats (potser l’únic però que li podem posar al muntatge és precisament aquesta separació de llenguatges) que aporten sensacions i emocions diferents que es complementen i fan de l’espectacle una experiència molt intensa i, fins i tot, catàrtica.
En escena, un equip multidisciplinar que balla, interpreta i es despulla emocionalment en molts moments de l’espectacle. Destaca la feina de Júlia Barceló en les escenes de text, especialment en el moment del relat de la violació d’una nena. Un episodi molt delicat que actriu i dramaturga han resolt amb molt d’encert.
Aüc és una davallada als inferns seguida d’un crit de ràbia infinita. Una denúncia sobre un tipus de violència omnipresent a la nostra societat i massa sovint menystinguda. Un espai segur on començar a fer caure el tabú que envolta aquests crims i les seves supervivents. Teatre polític, necessari i fet des de l’ànima. Un espectacle imprescindible.