Alpenstock

Sempre he preferit anar a veure les obres sense saber-ne res d’antuvi, especialment del que diuen d’elles els seus creadors. Com a molt, me n’assabento després. I tot sovint només per curiositat. Sóc de la opinió que, de vegades, el que els creadors fan dista molt del que ells mateixos creuen que fan i, en qualsevol cas, penso que les obres cal jutjar-les pel que hi ha sobre l’escenari, no pel que algú hauria volgut que hi hagués o algú altre pugui pensar que hi ha posat.

Però, de vegades, la publicitat se m’escola per sota la porta i no puc evitar anar predisposada. I és el que em va passar amb Alpenstock, el més nou de la companyia Obskené i peça inaugural del Cicló d’enguany. I no estic segura que això hagi estat bo.

Alpenstock es publicita com una farsa esbojarrada i, en aquest  sentit, res a dir. Ho és. Molt. Reconec que vaig riure de valent en molts moments, perquè l’argument i els personatges es descontrolen progressivament fins assolir nivells d’absurd difícilment superables. Això va acompanyat d’una posada en escena igualment excessiva: mobles rosa fúcsia, maquillatge de putxinel·li, estètica propera al còmic (en la primera part) i als dibuixos animats (en la segona), música “petarda”… i, sobretot, un ritme esbojarrat però ajustat al mil·límetre per tenir el públic enganxat en tot moment.

Però Alpenstock també es ven com a farsa política i social (de fet, els militants del PP hi tenen entrada gratuïta presentant el carnet d’afiliats) i a mi això em va costar més. El text ens presenta un matrimoni que podriem descriure com extremadament conservador (fins i tot d’extrema dreta) que pateix una mena de terror indescriptible a tot allò que se surti del seu ordre racional i quadriculat. Un matrimoni tan estripat i allunyat de nosaltres que només podem sentir rebuig per ells, cap mena d’identificació; els seus problemes, les seves manies, no són mai les nostres, per tant, el que facin o el que es digui d’ells a nosaltres no ens incumbeix. El públic està salvat.

D’altra banda, el text orbita bàsicament sobre la contraposició entre la racionalitat extrema d’aquest matrimoni i l’emotivitat que simbolitza l’immigrant, el tercer en discòrdia (amb qui tampoc no ens podem identificar perquè és una caricatura massa bàsica d’un europeu de l’est), que es deixar portar pels seus sentiments i va a fer la cort a la mestressa.

De fet, en més d’una ocasió, em va semblar que el que fa Rémi de Vos (nascut a Dunkerque, tocant Flandes) a Alpenstock és riure’s (i molt) del tarannà germànic dels seus veïns, una mena de broma privada que més aviat preten escandalitzar que transgredir i que, en el fons, no deixa d’estar plena de llocs comuns. (Per cert, em va passar el mateix quan vaig llegir per primera vegada els barrufets en francès (Les Schtroumpfs), em van semblar una broma tirant a grollera sobre flamencs, però tot plegat poden ser al·lucinacions meves.)

En escena, un trio excel·lent, Enric Cambray, Lara Salvador i Armand Villén, arrisca i guanya amb unes interpretacions gens fàcils.

Sigui com sigui, Alpenstock és una farsa esbojarrada que entreté, fa riure i que, sens dubte, pot generar tota mena de lectures. Potser el millor que es pot fer és anar-la a veure.

 

Alpenstock

Autor: Rémi de Vos. Traducció: Mònica Bofill i Ramon Minoves. Adaptació: Mònica Bofill i Ricard Soler. Direcció i dramatúrgia: Ricard Soler i Mallol. Intèrprets: Enric Cambray, Lara Salvador i Armand Villén. Assistència de moviment: Sarah Anglada. Espai sonor: Guillem Gefaell. Disseny d’escenografia, il·luminació i video: Adrià Pinar i Víctor Peralta. Construcció d’escenografia: Nafka. Vestuari: Eli Siles. Ajudant de vestuari: Laura Jofré. Caracterització: Rut Fulgado. Estudiant en pràctiques: Inés Garcia. Una producció d’Obskené amb el suport del Teatre Tantarantana. Alpenstock forma part d’El Cicló (Cicle de Companyies Independents en Residència) programa artístic de creació i residències del Teatre Tantarantana. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya-Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i de l’Ajuntament de Barcelona-Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).

Sala: Teatre Tantarantana. Data: 7/12/2017. Fotografia: (c) Aitor Rodero (www.aitorrodero-fotografia.com).

Deixa un comentari