Watching Peeping Tom

Watching Peeping Tom

Ni jo mateixa em puc creure que encara no hagués anat a veure Watching Peeping Tom. S’ha hagut de reposar per tercera vegada a Barcelona perquè jo pogués anar a la Sala Atrium a descobrir-la i, si us dic la veritat, no va tenir res a veure amb el que jo podia haver imaginat però crec que, precisament per això, em va semblar meravellosa.

Watching Peeping Tom és una conferència cinèfila i un exercici de voyeurisme en el que el públic es cola en el procés de creació d’un espectacle/conferència. En aquest procés descobrirem també la relació entre un pare, qui fa la conferència, el conegut crític de cinema Àlex Gorina, i una filla, la directora del muntatge, Alícia Gorina, que, per acabar de pujar l’aposta, no apareix en escena sinó que és Patrícia Mendoza qui la interpreta. La conferència gira a l’entorn de la pel·lícula Peeping Tom i el seu director, Michael Powell, i així, al llarg del muntatge, Gorina ens explica fil per randa la seva biografia, la importància de la pel·lícula, algunes de les seves escenes i quan va conèixer el director al Festival de Sitges. El to és el clàssic d’una conversa de cinéfils. Gorina sent passió real pel que explica i la transmet sense esforç. La seva palesa manca d’habilitat com actor queda sobradament compensada per la seva naturalitat (que sorprèn quan el muntatge està ja tan rodat) i el seu entusiasme contagiós. Gorina no parla de cinema, Gorina l’explica amb cada múscul del seu cos, i això s’agraeix encara que no hagis vist mai la pel·lícula o no tinguis ni idea de qui és Michael Powell.

Però, com deia al principi, Watching Peeping Tom és molt més que Gorina parlant de cinema. Peeping Tom és una pel·lícula de voyeurs, i Alícia Gorina posa el públic en aquesta posició per mostrar el seu procés artístic, la relació amb el seu pare, les seves inseguretats, el seu llenguatge simbòlic. El que fa és arriscat i molt valent. Amb una presència contínua (malgrat no trepitjar mai l’escenari), Alícia Gorina es despulla, es mostra sense pudor i ens regala escenes tan íntimes que tots ens hi podem identificar. El to naturalista del muntatge canvia al final, quan la història es plega sobre si mateixa i esdevé un homenatge a Peeping Tom. Un darrer exercici estètic que potser resulta menys interessant que la resta.

I tot això amb la força i la complicitat d’una Patrícia Mendoza que es transforma literalment en Alícia Gorina i que ens regala una interpretació tan natural com increïblement complicada, una feina en la que ha d’interpretar una persona real davant del seu propi pare (que no és actor) i fer creure a tota la platea que allò que passa és cert. I ho aconsegueix amb nota.

Watching Peeping Tom és inclassificable, indescriptible i increïblement original, un exercici d’experimentació teatral francament interessant, diferent i fresc, que no s’assembla a res que hagi vist. Una autèntica rara avis.

 

Watching Peeping Tom

Conferenciant: Àlex Gorina. Intèrpret: Patrícia Mendoza. Alter ego: Alba Pujol. Direcció escènica: Alícia Gorina. Dramatúrgia: Ferran Dordal. Creació visual i vestuari: Silvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. Producció: Indi Gest. Col·laboració en la producció: Festival Temporada Alta, Teatre Principal d’Olot, Nau Ivanow i Sala Atrium. Projecte realitzat en residència a La Seca-Espai Brossa.

Sala: Sala Atrium. Data: 06/07/2017.

Deixa un comentari