Una història catalana - TNC - (c) David Ruano / TNC.

Una història catalana

Era la primera vegada que veia Una història catalana. Em vaig perdre l’estrena a la difunta Sala Tallers d’ara fa dos anys. Que el projecte T6 contribuís a la creació d’un muntatge d’aquest nivell d’excel·lència hauria de fer caure la cara de vergonya a aquells que han decidit abandonar-lo. Aquí ho deixo.

Si en la meva entrada sobre El hijo del acordeonista deia que les històries riu no acostumen a funcionar bé en teatre, Una història catalana ve a demostrar-me que tota regla té les seves excepcions. Aquesta és una història riu que, a més, es mou en tres espais: el Pallars, Barcelona i Nicaragua. Tres trames ben diferents que no semblen tenir res en comú però que, malgrat això, t’enganxen des del primer moment gràcies a uns personatges totalment carismàtics i unes escenes carregades d’acció. Cada peça del muntatge té característiques pròpies (que van des de l’ús de la llengua fins al to general o el ritme narratiu) però totes tres encaixen en un tot que s’accelera fins al final apoteòsic del tercer acte amb el públic ja a dalt de l’escenari totalment submergit en l’acció.

Jo vaig ser una d’aquests espectadors amb seient de primera fila a la plaça del poble en què es va convertir l’escenari. Confesso que en el moment d’aixecar-me pels aplaudiments finals em tremolaven les cames. L’emoció i la tensió de la darrera mitja hora havia de sortir d’alguna manera.

Una història catalana és magistral en molts aspectes. En primer lloc, el text. Quin text! Ben escrit, ben tramat, amb personatges potents, situacions interessants, amb una forma perfecte de portar l’acció, amb humor, tendresa, tragèdia, amb els cops d’efecte en els moments adeqüats. Què puc dir, abans que es projectessin els títols de crèdit jo ja m’havia enamorat. I el mèrit de Jordi Casanovas no acaba aquí, perquè també hi juga la direcció. Amb un escenari gairebé buit i de color negre (que recordava, com no, al de Pàtria, la segona part d’aquesta trilogia) aconseguia ambientar tots els espais dels que consta la història. Com sempre dic, m’agrada que els directors pensin que puc anar més enllà del que es veu físicament a sobre l’escenari i fer servir la imaginació. Però també hi havia el moviment escènic, la forma com solucionava les transicions o els canvis d’escenografia… Però, per sobre de tot, el que més em va agradar, i que és resultat d’una combinació de text i direcció, va ser la forma de trencar la quarta paret per a contextualitzar les situacions i fer avançar la història de forma ràpida, senzilla i molt eficaç. Com ja he dit alguna vegada, Jordi Casanovas no només és un bon dramaturg, es nota que és una persona molt intel·ligent. I això és fantàstic.

Però el millor muntatge pot acabar malament si no compta amb els actors adequats. En aquest cas he de dir que poques vegades et trobes amb un repartiment tan bo en la seva totalitat. Cadascun d’ells va donar una lliçò d’interpretació amb els seus personatges però també una lliçò del que és el treball en equip. Un grup equilibrat i cohesionat, amb bona química, que donava gust veure treballar. Molts dels seus personatges em van robar el cor: El Cala, El Muerto, la Núria de Farràs, el Reverendo, la Dora

S’han dit moltes coses bones d’aquesta obra i, un cop vista, he de dir que totes han estat molt merescudes. Una història catalana és una mostra ben evident que a casa nostra es pot fer un teatre de moltíssima qualitat i que la inversió en creadors no és mai una forma de llençar els calers.

 

Una història catalana – Autor i director: Jordi Casanovas. Repartiment: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas. Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala gran. Data: 04/04/13. Fotografia: (c) David Ruano / TNC.

2 thoughts on “Una història catalana

Deixa un comentari