Un home amb ulleres de pasta - (c) Roser Blanch i Paco Sierra.

Un home amb ulleres de pasta

Vaig trigar gairebé dos anys a descubrir la sala Flyhard. Ràpida, ràpida diríem que no vaig ser. Però rectificar és de savis (o això diuen) i des de Litus que no m’he tornat a perdre un muntatge. Però és clar, cada cop que vaig a la sala miro amb tristesa els cartells d’obres anteriors que no he vist. I m’enfado amb mi mateixa per haver badat d’aquesta manera, perquè hi ha una cosa que tinc ben clara i és que segur que eren bones. Així que mica en mica, i gràcies al fet que sembla que els muntatges Flyhard tenen llarga vida un cop acabat el seu pas per la sala, vaig recopilant els cromos que em falten com si fos una col·leccionista.

No cal que us digui que quan vaig rebre la newsletter de la sala Flyhard anunciant la reposició de Nits de ràdio 2.0 i Un home amb ulleres de pasta a La Villarroel em va faltar temps per llançar-me a comprar entrades.

Així que la meva posada al dia amb els “Greatest Hits Flyhard” va començar divendres passat amb Un home amb ulleres de pasta. Si l’amplada i la durada del somriure que et deixa a la cara un muntatge són indicatius d’alguna cosa, he de dir que aquesta obra va puntuar molt alt.

No em cansaré de dir que Jordi Casanovas és un dels autors més intel·ligents de la dramatúrgia contemporània. Els seus textos són sempre sorprenents, amb un ritme narratiu impecable, personatges creïbles, situacions alhora quotidianes i totalment originals. La mà de l’autor, el seu sentit de l’humor, la seva habilitat absoluta amb les escenes d’acció i el seu profund coneixement del llenguatge teatral a tots els nivells em fan sentir una admiració total per la seva feina. Les seves obres són teatre pur per la vena. I jo me’n declaro addicta.

Un home amb ulleres de pasta és un exemple clar de com, començant amb una història més o menys convencional (amb uns diàlegs antològics!) és pot canviar de rumb, sorprendre el públic i fer una metàfora que ni resulta pedant ni tracta el públic d’imbècil. No vull explicar gaire de l’argument, perquè la gràcia està en veure-la, però sí que diré que jo vaig passar de riure a cor que vols a agafar-me a la cadira i, gairebé, menjar-me les ungles. Això sí, sense deixar de gaudir ni un sol segon. La companyia habitual del director (amb qui ja havia gaudit, per exemple, a Burundanga) em va tornar a seduir, i és que no només funcionen perfectament com a equip, amb aquella qualitat dels engranatges ben greixats; és que tenen la virtut de fer que sembli fàcil, amb interpretacions gens forçades, amb aquella naturalitat que només arriba després de moltes hores d’assaig. Menció especial en aquesta ocasió pel Sergio Matamala, l’home del títol, que va aconseguir glaçar-me la sang en un parell moments.

Quan sortia del teatre a quarts d’una i amb el text sota el braç (gràcies, gràcies, gràcies a la FlyHard per aquestes edicions) vaig pensar que tinc (que tenim) molta sort. Malgrat la crisi, l’IVA i totes les amenaces que pateix la cultura diàriament, estem sent testimonis d’un moment molt dolç a la dramatúrgia catalana. Nous autors que ens regalen textos interessants, ben escrits, ben dirigits, ben interpretats. Penso que d’aquí a molts anys podrem explicar que nosaltres vam ser-hi, que vam trepitjar la Flyhard i vam veure néixer i créixer aquesta generació. I és que quan hi ha talent i ganes, fins i tot en el pitjor dels temps, es troben formes d’anar endavant. I sense sortir de casa.

 

Un home amb ulleres de pasta – Autor i director: Jordi Casanovas. Repartiment: Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala. Sala: La Villarroel. Data: 12/07/13. Fotografia: (c) Roser Blanch i Paco Sierra.

2 thoughts on “Un home amb ulleres de pasta

Deixa un comentari