Som una tribu (Assajar és de covards. La Gala. La crònica del dia després)

Cal tota una tribu per fer una obra de teatre. Aquesta veritat, que és òbvia com el sol, queda tot sovint oblidada en el món de les grans produccions, els noms a les marquesines dels teatres i el joc dels egos. Tot sovint els mitjans (i jo mateixa) redueixen un muntatge a un nom, el d’un dramaturg o un director i obliden que sense la tribu d’insensats que hi ha sobre i darrere l’escenari no és possible fer teatre.

Així, la Gala d’Assajar és de covards, amb les hores de tancament creatiu que la precedeixen és, per sobre de tot, un homenatge a aquesta tribu, a aquesta necessitat dels altres per fer créixer una idea, per acaronar-la i donar-li forma fins que està prou madura per sortir al món i deixar-se veure.

Precisament, pocs minuts abans de la Gala, mentre molts de nosaltres ens posàvem guapos a l’Àtic 22 i unes quantes noies ens amuntegàvem davant l’únic mirall disponible per pintar-nos els llavis i la ratlla de l’ull, la directora Cristina Cordero i la dramaturga Laura Mihon comentaven amb un somriure que tenien la sensació d’anar “passades d’assajos”. Davant els nostres riures, van aclarir: “És obvi que no, però el procés ha estat tan fàcil… Quan calia comentar alguna cosa d’escenografia, aquí estava l’escenògraf. Un dubte de llums? Tenies el tècnic allà mateix. Buscar vestuari? Només calia pujar una escala. Normalment trigues dies a coordinar qualsevol canvi o decisió, amb aquella sensació constant que avances lent, que tot és difícil; aquí només trigues cinc minuts i la resta del temps pots assajar amb les decisions preses. El temps es multiplica”.

I és cert. Durant la tancada, Lisa Marrani i David Batignani han construït escenografies increïbles amb el material que hi havia dins el teatre. Amb les seves mans han fet realitat les idees dels dramaturgs Marían de la Chica (que per indisposició va haver de ser substituïda a mitja tancada per Oskar García), Albert Pijuan, Laura Mihon i Ferran Padilla de convertir l’escenari del Tantarantana en un cementiri, una cuina, una mena de sala de conferències que després es convertia en l’escenari d’una lluita entre dos superherois i l’exterior d’una convenció de fantasia i ciència ficció que després es convertia en l’aula magna d’una universitat. (Tot i que potser l’encàrrec més estrany que van tenir, però  que van superar amb nota, va ser “que els germans s’empassin l’ànima de la seva mare”). Per acabar d’aconseguir l’ambient, la Marta Filella i el Joan Codina han hagut de vestir tots els intèrprets i, entre altres coses, han hagut de crear i després embrutar roba i davantals de cuiner (nota: embrutar quelcom amb vinagre de Mòdena genera una olor penetrant que pot durar dies…), disfresses de Joc de Trons (vam tenir una Cersei Lannister i un John Snow), l’aspecte del temut malvat Loli de Palma i de la superheroïna la Verge d’Oliva o vestir la Mort, així com sona. Tot això calia il·luminar-ho amb encert i gràcia perquè les escenes cobressin vida, però per això hi havia l’Abel Vernet, “el hombre en las sombras”, i el seu ajudant en aquesta gala, el Lluc Potrony. Però no només de llums viu l’ambient, així que els músics Edurne Vega, Bernat Gumà i el duo V de Vergüenza, format per Laurificación i Úrbez (malgrat que l’Úrbez va haver de marxar de la tancada a mig diumenge per un imprevist i es va perdre la gala) han tocat temes de sempre (l’Himne dels pirates, per exemple), han creat sintonies i han cantat àries d’òpera, entre altres coses. Després, com no, els actors i actrius, Berta Graells, Eva OrtegaAnna Berenguer, Jordi Ciurana, Eva Arias, Gerard Clavell, Martí Romaní i Vanessa Margó han posat el cos, la veu i l’ànima en tot plegat, aprenent-se els seus papers en menys de 12 hores en la majoria dels casos (penseu que els dramaturgs no van tenir el text acabat i definitiu fins dissabte al vespre) i assajant sobre l’escenari amb l’espai real i la utilleria només uns 30 minuts. Els directors, Cristina Cordero, Jaume Viñas, Laia Ricart i Clara Manyós han estat els líders que han posat la visió global, han donat forma i coherència els espectacles i han pres decisions artístiques en temps rècord.

Però això no és tot, a banda del que passa estrictament en escena, la tribu també té membres que observen, expliquen i comuniquen, perquè si un arbre cau en mig del bosc i ningú no el sent, ha caigut realment? L’Aura Gumà, amb els seus llapis i pinzells, ha resumit cada història en un cartell exclusiu (i preciós) fet a mà i in situ. Els realitzadors, Pep Domènech i JJota produccions, els fotògrafs, Aitor Rodero, Pili Redondo i Estefanía Baeza, i aquesta humil cronista, hem intentat capturar, ells amb les seves càmeres i jo amb les meves paraules, les espurnes de creativitat que saltaven per tot arreu, els moments màgics i els petits detalls. El Pep Domènech em confessava ahir al vespre que havia intentat enganxar alguna discussió, algun mal rotllo, però que no ho havia aconseguit. I no perquè la gent s’amagués (hi ha pocs llocs on amagar-se i tots ens oblidem de les càmeres en qüestió de minuts) sinó perquè, senzillament, no va passar. Després hi ha qui aprofita per fer una volta més a tot plegat i fa una ficció de la realitat. Aquest és el cas de JJota produccions, que van estar rodant un fals documental ambientat a la tancada que, sincerament, em moro de ganes de veure. I si en aquests dies de tancament creatiu calia alguna cosa de fora, una aspirina, un imperdible o la lluna en un cove, no calia patir perquè teníem l’Octavi de la Iglesia, que ens feia de producció.

Però per sobre de tot tenim els caps de la tribu, o potser hauríem de dir-ne els tòtems, els pals de paller, els nostres déus pagans: l’staff. Raquel Loscos, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Laura Vila Kremer i Blanca Garcia Lladó són els culpables que tot això existeixi, són les persones que van somniar això: tancar un equip de gent en un teatre durant 48 hores per crear des de zero quatre espectacles efímers amb tots els ingredients d’una producció convencional. Van somniar-ho i van fer-ho possible. I ho fan possible cada any des de fa quatre (sí, aquesta ha estat la quarta gala!). I ho fan amb amor, amb un somriure als llavis, com criatures entremaliades, amb els ulls que els brillen malgrat el cansament i les hores sense dormir. Un staff que s’encarrega de tot el que no és la creació: el menjar, el descans, els imprevistos, les abraçades, perquè la resta només hagi de fer teatre. La seva generositat no coneix límits i el seu compromís tampoc.

Aquestes fotografies tenen drets de copyright. NO POTS descarregar-les ni fer-les servir sense el meu permís. Si vols adquirir-les y fer ús d'elles contacta amb mi en aquest e-mail: aitorrodero@gmail.com.
L’staff d’Assajar és de covards. Fotògraf: © Aitor Rodero.

A Assajar és de covards tothom va sense xarxa perquè Assajar és de covards ÉS la xarxa. Una xarxa que et permet descobrir noves persones i noves formes de fer les coses. A Assajar és de covards no hi ha un benefici econòmic (tots els implicats, staff inclòs, fan el que fan sense cobrar ni un euro) però es guanyen altres coses. D’Assajar és de covards surten sinergies, coneixences, descobriments, equips, idees, i, per sobre de tot, un sentiment autèntic de comunitat, de tribu.

A l’inici he dit que cal tota una tribu per fer teatre, però, molt sovint, el més difícil és trobar aquesta tribu. Assajar és de covards és la meva i la de moltíssima altra gent i, sabeu el millor de tot? Que també pot ser la vostra, només cal que passeu un dilluns pel corral.

Tornen a l’octubre.

[I, si m’ho permeteu, unes darreres paraules, personalíssimes, pels meus companys de tancada.

Ho vaig dir l’any passat i ho de repetir: “Esto es amor, quien lo probó lo sabe”. Em sento profundament agraïda de formar part d’aquesta tribu i profundament orgullosa d’haver format part del que va tenir lloc ahir a la nit a la Gala del Tantarantana. El vostre talent i la vostra generositat, la de tots els membres de la tancada, em fa feliç d’una manera que no puc explicar, però que em fa pessigolles a l’ànima. Gràcies per tot. Ens veiem als teatres.]

Fotografies: (c) Aitor Rodero (www.aitorrodero-fotografia.com).

Comparteix aquesta entrada a:

6 Comments

  1. julio alvarez 03/07/2017 at 18:51

    Gràcies Gemma per aquest magnífic recull!!! Está fet des de la professionalitat que tens`per regalar però sobretot des de la teva capacitat d´empatia i de viure el teatre des del cor sense deixar de banda la reflexió!!!!
    Julio

    Reply
    1. Gema Moraleda 03/07/2017 at 19:17

      Moltíssimes gràcies, Julio. Per mi formar part d’això és un plaer i un privilegi, i mai no em cansaré d’explicar-ho ni de donar les gràcies! Llarga vida a Assajar és de covards!!

      Reply
  2. Jjota 03/07/2017 at 19:34

    Gemma, una crònica més que interessant, has captat l’essència de conya. MERCI PER EL BON ROLLO I LES PARAULES!

    Reply
    1. Gema Moraleda 04/07/2017 at 08:43

      Moltes gràcies a vosaltres! M’ho vaig passar molt bé col·laborant al vostre documental 😉 Quines ganes de veure què feu!! Una abraçada!

      Reply
  3. Bernat 03/07/2017 at 21:24

    El text és preciós, llagrimeta real.
    PD: No és Albert Gumà, és Bernat Gumà, jajajaja

    Reply
    1. Gema Moraleda 04/07/2017 at 08:42

      Moltes gràcies, Bernat! Em sap greu l’error, els noms són el meu taló d’Aquil·les… Ja està canviat! Gràcies per avisar 🙂

      Reply

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.