The Wild Party (La festa salvatge)

Vull començar aquesta entrada agraint a Vocal Factory i al Teatre Gaudí haver-me descobert la meva nova obsessió. No podia ser que no conegués un musical tan bo com The Wild Party i, ara que el conec, no puc deixar d’escoltar-lo. Us asseguro que millora amb cada iteració.

El millor de tot, però, és que el descobriment va venir de la mà d’una posada en escena i un muntatge a l’alçada de l’off-Broadway d’on és originari l’espectacle. Han passat gairebé tres dies de la meva visita a la Sala Gaudí i encara no he pogut treure’m del cap les coreografies ni les interpretacions.

The Wild Party és un musical de petit format (tot i que aplega un total de 21 intèrprets a l’escenari, que es diu aviat) amb un argument força senzill. A la dècada de 1920, en alguna ciutat dels Estats Units (potser Nova York?) una parella en crisi celebra una festa. A mida que avanci la nit, afloraran entre anfitrions i convidats tota mena d’instints, tots ells molt humans. L’acció es desenvolupa sense text parlat, tot són cançons, i el ritme passa del frenesí dels moments de festa més esbojarrats a la necessària contenció de les escenes més intimistes. Els números de grup són una autèntica meravella amb coreografies molt treballades. Tot el repartiment demostra que són capaços de cantar, ballar i interpretar a un nivell molt alt. Estem davant d’una generació d’actors que ja no semblen haver de triar entre una de les tres disciplines del musical sinò que són polivalents i estan carregats de talent i ganes.

Tot el repartiment i els músics van fer una feina perfecta, però he de reconèixer que un dels millors regals de la nit va ser poder tornar a gaudir de la magnífica Maria Santallusia (Ruddigore, El crim de Lord Arthur Saville) en el paper de Kate. Exhuberant, sexy, malcarada i esbojarrada, la Kate es va convertir des del moment de la seva aparició en un dels meus personatges preferits. També vull destacar la feina d’Isa Mateu (Pegados) que va clavar el seu solo en el paper de Madeleine, la lesbiana. Impressionant.Menció especial també per a Roger Batalla qui, a més d’interpretar un dels papers de l’obra, ha fet la traducció i adaptació de totes les cançons. La traducció de musicals és, juntament amb la de poesia, una de les especialitats més difícils a la que es pot enfrontar qualsevol. La música, el ritme, els accents, absolutament tot condiciona el text final i demana un traductor hàbil amb la llengua d’arribada, coneixements bàsics de música i cant (cal imaginar si el text que s’està creant serà fàcil de cantar) i molta sensibilitat a l’hora de decidir quines coses cal sacrificar per aconseguir un bon resultat final. El Roger passa l’exàmen amb nota. Si aneu a veure el musical i després escolteu el musical en anglès descobrireu que flueixen amb la mateixa naturalitat i que el sentit de les cançons no ha estat alterat. Vagi des d’aquí el meu aplaudiment i la meva disculpa per no haver-lo mencionat en la primera versió d’aquesta entrada. Com a traductora que sóc, no tinc perdó.

The Wild Party és un musical que no us heu de perdre, un espectacle complet, rodó, magnífic, que et deixa amb ganes de repetir, de cantar i de ballar, però també és la constatació que a casa nostra es pot fer (i es fa) molt bon musical sense haver de recòrrer a grans llicències ni muntatges faraònics. Perquè quan hi ha talent, tot és possible.

[Tornant a casa del teatre, i amb l’impacte del que acabava de veure encara fresc, vaig pensar: serà possible que aviat poguem veure als escenaris de Barcelona uns Fantasticks? Somiar és gratis.]

The Wild Party (La festa salvatge) – Autor: Andrew Lippa. Traductor: Roger Batalla. Direcció: Anna Valldeneu. Direcció musical: Filippo Fanò. Coreografia: Lino Di Giorgio. Repartiment: Xènia García, Xavi Duch, Roger Berruezo, Maria Santallusia, Isa Mateu, Ferran Guiu, Laura Prats, Roger Batalla, Carles García, Lino Di Giorgio Jr., Arnau Gol, Ivette Novell, Zuhaitz San Buenaventura, Laura Daza, Berta Peñalver, Marina Chiaffino i Joan Galo. Músics: Filippo Fanò, Bartolomeo Barenghi, Bernat Hernandez i Jose Manuel Matín. Sala: Teatre Gaudí. Data: 18/04/13. Fotografia: (c) Xavi Montojo.

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Els guapos són els raros - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.