Temps salvatge - (c) May Zircus - TNC

Temps salvatge

Vaig anar al Nacional a veure Temps salvatge en temps de descompte, a la penúltima funció. M’acostuma a passar amb les produccions grosses que fan temporada llarga. Suposo que és conseqüència d’estar més enganxada als muntatges petits que s’estan poques setmanes, que vaig aparcant la resta perquè “encara hi ha temps” i més d’una vegada m’enganxa el toro. Però, mira, què voleu, la vida.

El cas és que tenia ganes de veure el muntatge de Josep Maria Miró (i més després del programa doble que li va dedicar la Beckett enguany amb Olvidémonos de ser turistas y Nerium Park), però, a l’hora de la veritat, el cert és que em va decepcionar. Força.

Comencem pel text. És obvi que la Sala Gran del Nacional és imponent i sembla que demani a crits muntatges mastodòntics, repartiments extensos i, en resum, una bona excusa per palmar 29 euros a la porta. (Em preocupa molt la relació entre preu i durada. De vegades em sembla que paguem a tant el minut. O el kilo d’intèrpret. O d’escenografia. Com si a la Sala Gran no es pogués fer una obra de 75 o de 90 minuts ben confegida amb 6 actors i seguir cobrant el preu que es cobra. O com si cobrar menys a la porta fos impensable perquè potser perdria glamur). El cas és que Temps salvatge es beneficiaria d’algun que altre retall de text i de personatges. Sembla com si en aquest intent de fer una obra “gran” en tots els sentits, Miró s’hagués vist obligat a posar palla, obrir subtrames que acaben de manera sobtada o una mica en via morta i a inventar personatges (especialment femenins) que no passen d’instrumentals i aporten més aviat poc. La suspensió de la incredulitat penja d’un fil en alguns moments precisament per aquesta necessitat d’embolicar la troca i fer crèixer la intriga i el conflicte per totes bandes (jo encara no me’n sé avenir de com en una comunitat de petits burgesos tan avorrits com els que descriu l’obra encara tothom saluda amb  respecte i simpatia una dona (Carme Elias) que fa 17 anys s’emborratxava i cridava a les nits, tenia una parella amb pinta de criminal, va passar olímpicament de la seva filla quan ella va fugir de casa amb 18 anys i tot això després que se sapigués que la seva parella havia tingut alguna cosa amb la filla fugada. Això passa a l’edifici on em vaig criar i aquesta veïna s’ha de canviar de pis, ja us ho dic ara…). Temps salvatge intenta parlar de la violència que pateixen les dones en l’entorn familiar alhora que tracta el tema de la xenofòbia, el tràfic de migrants, la política i fa una crítica de la classe mitjana acomodada amb els seus problemes del primer món i la seva por endèmica, però aquest excés d’ingredients, finalment, va completament en contra de la història i li fa perdre tensió i suspens, un element molt present i que funcionava molt bé a Nerium Park, però que aquí no acaba de quallar tret de en algun moment puntual i, això sí, en el clímax de la penúltima escena.

D’altra banda, vaig trobar molt a faltar un text més treballat, més Miró, un text que fes goig sentir per si mateix, que no fos funcional sinó intencional, que no fes avançar trama sinó creés ambient.

Tanmateix, penso que Temps salvatge podria haver estat molt diferent amb una altra direcció, una direcció que anés a favor precisament de crear aquest ambient, de posar de manifest el subtext de la història, les intencions amagades dels personatges, que tensés les escenes per reforçar la suspensió de la incredulitat. En canvi, Xavier Albertí va optar per la obvietat i la literalitat. Fer el que es deia i dir el que es feia. I, pels despistats, afegir un “chan-chan” de quartet de corda després de qualsevol afirmació lapidària o contundent. El paroxisme d’això va arribar precisament al final (en una darrera escena anticlimàtica i posada amb calçador on Míriam Iscla es veia obligada a defensar un monòleg moralista i justificatiu), quan es van pronunciar les darreres paraules de l’obra, “temps salvatge”, es va fer fosc i va sonar el “chan-chan”. Per un moment vaig pensar que s’encendria un lluminós que diria “FI”. De debó cal tractar el públic amb aquesta condescendència? De debó pensava el director que no detectariem que havia arribat el final?

En el pla interpretatiu podem parlar d’ofici però no gaire més. Feia la sensació que el repartiment no estava gaire dirigit i que, per tant, cadascú feia servir les pròpies eines per defensar el seu personatge.

Penso que amb Temps salvatge Josep Maria Miró ha ensopegat amb la Sala Gran del Nacional, aquesta que tot sovint demana muntatges faraònics en la mida i convencionals en l’execució. I així ens va.

 

Temps salvatge

Autoria: Josep Maria Miró. Direcció: Xavier Albertí. Amb: Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares i Malcolm McCarthy. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Albertí. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar. Ajudant de direcció: Albert Arribas. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant de vestuari: Georgina Viñolo. Assistent d’escenografia: Sebastià Brosa. Alumna en pràctiques de direcció del Màster Universitari en Estudis Teatrals (MUET): Núria Ramis. Alumne en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (il·luminació): Víctor Fernández. Músics de l’enregistrament: QUÀRTIC STRING QUARTET: Laia Pujolassos, Òscar Vilaprinyó, Laia Capdevila i Nicolàs Cobo. Construcció d’escenografia: Pascualin, Taller Jorba-Miró Scp, Taller d’escenografia Castells, SL, equip tècnic del TNC. Enregistrament de la música: Oído Estudio. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. 

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran. Data: 16/06/2018. Fotografia: (c) May Zircus / TNC.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.