El suïcidi de l'elefant hipotecat - laminimal - (c) Carlos Benito

El suïcidi de l’elefant hipotecat

Tot i que la creació de la companyia de teatre LAminimAL es remonta l’any 2010 jo encara no m’havia animat a veure cap dels seus espectacles. De manera que, quan se’m va presentar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’El suïcidi de l’elefant hipotecat vaig decidir que ja anava sent hora de conèixer-los.

I així vaig acabar a la “sala petita” del Barts, en realitat un bar musical que es reconverteix en sala de teatre alternatiu i que acollirà a la seva programació companyies i espectacles indepedents. Com acostuma a passar en aquests casos, la sala no és ni de lluny ideal per fer teatre, però aporta l’encant de l’espai no convencional. Modes.

Per la seva part, El suïcidi de l’elefant hipotecat és un muntatge molt irregular que no acaba de decidir quin és el tema que vol tractar. A mi, per exemple, em va fascinar el tram inicial on els personatges, repartits per tota la sala per parelles, realitzen sense parar seqüències de moviment gairebé idèntiques que creen una història diferent a cada iteració. Després, sobre aquestes seqüències, els actors incorporen un text que es repeteix idèntic i viatja de parella en parella fins que, més tard, els actors improvisen sobre els titulars del diari. Actualitat i política entren en escena i donen peu a un canvi d’espai i una evolució del llenguatge. Ara, tots els personatges parlen entre si mentre llancen textos i proclames més o menys demagògics. En aquest punt, l’espectacle comença a resultar subtilment pamfletari, però encara sembla que vol arribar a algun lloc concret. Però després, tot canvia, i l’espectacle es perd en nous discursos sobre el valor de les paraules i el seu sentit, les relacions de parella i la diferència entre realitat i ficció. De l’elefant i els suïcidis que provoquen les hipoteques (que dónen títol a l’espectacle i estructuren d’alguna manera la primera part) ja no en sentirem a parlar més.

Malgrat aquesta manca de coherència argumental i una certa sensació de caos en les transicions (que podem atribuir al fet que era una reestrena), l’espectacle té un bon ritme i unes interpretacions prou interessants com perquè no ens desconnectem del tot. Hi ha moments brillants, frases enginyoses, moments de gran bellesa, però la sensació general és que la deconstrucció de la història és excessiva i que, al final, hem perdut de vista allò més esencial: el missatge.

El suïcidi de l’elefant hipotecat és un experiment i, com tots els experiments, és arriscat. El més important en aquests casos és quedar-se amb els encerts, oblidar les patinades i confiar que d’aquesta experimentació sorgirà quelcom més interessant la propera vegada. I aplaudir l’intent, és clar.

 

El suïcidi de l’elefant hipotecat

A partir de textos de José Sanchis Sinisterra. Direcció i dramaturgia: Daniela De Vecchi. Producció: LAminimAL Teatre. Col.laboren: Nuevo Teatro Fronterizo. Intèrprets i músics: Eloi Benet, Anna Berenguer, Cris Codina, Esperança Crespí, Toni Figuera, Xantal Gabarró, Andrea Hernández, Joan Martínez, Xesco Pintó i Carla Rovira. Cantant: Andrea Marinel·lo. Escenografia: Joan Fortuny. Il·luminació: Ignasi Bosch. Espai sonor: Daniela De Vecchi. Ajudants de direcció: Marina Rojo.

Sala: Barts. Data: 04/05/2016. Fotografia: (c) Carlos Benito.

Deixa un comentari