Somnis de teatre fa 5 anys!

Avui, Somnis de teatre fa cinc anys i jo no m’he pogut estar de parar un moment i pensar en totes les coses que he viscut en aquest temps…

Sempre que m’ho pregunten responc el mateix. La decisió d’obrir aquest blog no va ser gens premeditada. És cert que portava mesos dient que molaria tenir un blog, però aquest “blog” no tenia entitat, ni nom, ni tema, ni intenció. Era com dir “m’agradaria tenir cotxe” quan no tens ni carnet.

Així que quan el 14 de maig de 2012 vaig seure davant del meu antic ordinador en el meu antic pis i vaig dir-li al Lluc “vaig a fer-me un blog de teatre” la seva cara de sorpresa s’assemblava força a la meva. “Com es dirà?”, va preguntar. “Ni idea, ara ho penso”. Era cert, ni el nom no havia pensat. Però sabia que volia fer allò. Sabia que les paraules em cremaven a la punta dels dits. Que sentia el desig cada cop més irrefrenable de parlar de teatre, de veure més obres, de conèixer més autors, d’explorar i analitzar el teatre des de perspectives noves, i que volia tenir-ho tot per escrit, com aquelles llibretes que havia omplert de més jove, plenes de paraules i d’històries que mai no van veure la llum. Ara seria diferent, ho faria a Internet, tindria el meu blog!

I només el llegirien els meus amics. O potser ni tan sols ells. Quan vaig obrir Somnis de teatre (que en un principi es va dir D’allò que estan fets els somnis tot i que la URL sempre va ser somnisdeteatre, així de clar ho tenia), quan vaig obrir Somnis de teatre, deia, ni tan sols vaig dir-ho als meus amics més propers. Em feia vergonya. Vaig compartir-ho a Twitter amb els meus 300 seguidors (la majoria desconeguts) i vaig contenir l’alè amb l’esperança que ningú mai no el descobrís. Que en som de contradictoris els humans!

El que jo volia era escriure i allò és el que vaig fer. Poc a poc, obra a obra, sense pensar mai en què pensaria ningú ni en quanta gent em llegiria, com una formigueta, amb discreció i tenacitat.

Però les coses mai no van com un pensa i poc a poc, Somnis de teatre va adquirir vida pròpia i va anar creixent, gairebé sense que jo me n’adonès i jo celebrava amb sorpresa i fins i tot una mica de perplexitat cada petit esdeveniment…

Quan Teatre Barcelona va proposar-me fer-hi recomanacions, quan van convidar-me per primera vegada a una estrena en un teatre de Barcelona, quan es va posar en contacte amb mi per primera vegada una companyia que havia conegut el meu blog i volia que anés a veure el seu espectacle, quan el Festival Píndoles va convidar-me a ser jurat de la seva primera edició, quan Assajar és de covards va convidar-me a ser cronista de la seva Gala, quan el Màxim Castillo va proposar-me participar en la seva postfunció sorollosa a SerCat, quan la Mercè Rubià va proposar-me escriure per la revista de Teatre Barcelona

Pel camí he aprés moltes coses, moltíssimes, sobre el teatre des de totes les seves perspectives, no només l’artística, sobre Internet i xarxes, sobre la premsa cultural, però, sobretot, sobre mi mateixa, perquè observar-ho tot amb mirada crítica també m’ha fet ser més crítica amb mi mateixa, amb la meva feina i amb les meves opinions.

He fet coses que mai no hauria pensat que fos capaç de fer, he viscut moments que mai no podré oblidar i, per sobre de tot, he conegut gent increïble, persones molt i molt boniques que en diferents punts del camí m’han donat suport, han cregut en mi o m’han donat bons consells.

I després, com no, hi sou vosaltres, totes les persones que em llegiu, persones conegudes i la majoria, a qui no conec de res, persones que aneu molt al teatre i altres que no hi aneu gaire però que us agrada llegir-ne, professionals de sales i companyies, i fins i tot algun crític. Persones que compartiu les meves entrades a xarxes socials, o us les envieu per Whatsapp o correu electrònic. Que em comenteu coses en viu o per Internet. A tots vosaltres només puc dir-vos GRÀCIES. Gràcies per ser-hi, per llegir-me i per acompanyar-me, gràcies per valorar el que faig i pensar que val la pena treure el cap per aquí de tant en tant. Sense vosaltres, tot això no hauria estat mai tan apassionant ni tan divertit.

Em sento molt afortunada.

I ja prou de parlar de mi.

Fins l’any que ve.

2 thoughts on “Somnis de teatre fa 5 anys!

Deixa un comentari