Sing Song Swing - Els pirates teatre

Sing Song Swing

Poques vegades m’he aixecat d’una platea per marxar a mitja obra. Em sembla que només una i ni tan sols recordo el títol. Ahir ho hagués fet, però el Círcol Maldà és massa petit i l’espai és massa complicat com per sortir discretament, de manera que em vaig quedar. Però hauria marxat.

M’encanten els musicals, els grans i els petits. A diferència de molta gent, el fet que els actors es posin a cantar i a ballar enmig d’una escena no em molesta ni em sorprèn, és un gènere com qualsevol altre, o hi jugues o no hi jugues. Jo hi jugo i, per tant, quan vaig veure la promo de Sing Song Swing no ho vaig dubtar. Un musical de petit format que repassava la història del teatre musical amb referència directa a Bob Fosse i que feia una mica de teatre dins del teatre. La cosa pintava bé.

Malauradament el resultat, per mi, va ser nefast. Anem per parts. Els actors no estaven del tot malament. De les 3 especialitats del musical (cantar, ballar, interpretar) podríem dir que en portaven 2 bé, cantar i ballar. El tema interpretatiu el vaig trobar més aviat fluixet però, a canvi, totes les noies sabien tocar instruments, cosa que no està gens malament per un espectacle amb música en directe. Com a mínim podíem dir que estaven preparats per a la feina.

Tanmateix el problema era la dramatúrgia. El text no hi havia per on agafar-lo. La història va d’un grup de teatre al que li encarreguen fer un musical sobre la història del teatre musical. A partir d’aquí ens movem en 3 moments: la creació, el musical propiament dit i un futur en el que han gravat un documental sobre com va ser la creació (aquesta part era gravada i es projectava a una pantalla). Tots 3 moments es barrejaven tota l’estona amunt i avall sense gaire ordre ni continuïtat però això es podria haver considerat “modern” si tot plegat hagués anat a algun lloc. Però no. D’història del teatre musical gens ni mica. Hi havia alguns moments superdidàctics com de classe d’EGB però després se n’oblidaven i, com ells mateixos deien al text, la seva intenció era fer un musical sense cançons conegudes. Com voler explicar el segle XX sense mencionar la segona guerra mundial, vaja. Una peça d’opereta, un parell de cançons del Mikado, una de Company, el número de la serp d’El Petit Príncep, un trosset de sarsuela i alguna altra cosa que no vaig reconèixer. Impossible d’entendre. A més, aquesta part anava amenitzada amb la figura d’una “espectadora ideal” que resultava ser una mena de “teresina” que anava gesticulant i rient, suposo que per animar el públic.

D’altra banda, semblava que el text volia exorcisar totes les seves frustracions com a companyia petita de teatre. A la primera cançó ja s’estaven queixant de tota aquesta gent que fa calers amb el teatre. Com si això fos dolent. I de com n’és de difícil que et facin cas i de com n’és d’injust que a sobre de l’escenari no es pugui veure tota la feina dels assajos (com si això no li passés a tothom, vull dir, la feina final és la única cosa que veurà el públic, tant és si has assajat 1 setmana, 3 mesos o un any, és la qualitat final el que compta). De com n’és de complicat estrenar i aconseguir diners. Etcètera, etcètera. Que a mi  ja em sembla bé que es faci crítica a dalt d’un escenari, però allò em sonava més a queixes i plors. A més, el dramaturg ens va anar deixant perles amb la seva alter ego: “jo no en sé, d’escriure teatre”, “a mi no m’agrada el teatre perquè tot és mentida”. No, si ja ho hem pillat… A més tots els conflictes “ideològics” sobre l’enfoc d’obra que tenen els personatges als assajos resultaven simples i superficials. A banda que els propis personatges no estaven ben definits, eren plans, indistingibles.

He de dir també que a la sala hi havia gent que reia i que semblava que s’ho estava passant d’allò més bé. A més, l’obra es va fer per crowdfunding a Verkami, de manera que han hagut de convèncer tot un seguit de gent que aportessin financiació. Me n’alegro. Aquesta és la democràcia d’Internet, suposo.

Potser jo no era públic per aquest espectacle, però la veritat és que em vaig avorrir, em vaig emprenyar en alguns moments i, tot plegat, em va semblar un despropósit.

 

Sing Song Swing – Autor i director: Adrià Aubert. Repartiment: Laura Aubert, Ariadna Caribó, Núria Cuyàs, Ricard Farré i Lluna Pindado. Sala: Círcol Maldà. Data: 15/12/12.

Deixa un comentari