Si no ens paguen, no paguem!

Si no ens paguen, no paguem!

No és gaire habitual que un autor actualitzi una de les seves obres per a tornar-la a llançar al món amb un nou títol gairebé 35 anys després de la seva estrena. Però aquest és el cas que ens ocupa. Dario Fo va veure clar que la seva coneguda obra Non si paga, non si paga (publicada a casa nostra en la seva versió en valencià com Ací no paga ni Déu!) havia quedat un pèl desfasada. Però no pas perquè la situació hagués millorat gaire des de la seva creació, sinó més aviat pel contrari. Si als anys 70 Dario Fo parlava de la crisi del petroli i el control de l’Esglèsia sobre la població, al 2008 hi havia en Berlusconi, la fallida dels bancs i la crisi global. Tocava revisitar l’antiga història i afegir-hi nous ingredients.

Fa com a mínim dos anys que tinc la traducció al castellà de Sotto paga! Non si paga! a l’estanteria. Diria que la vaig comprar a La Central, però encara no l’he llegit. Estava totalment convençuda que algú la muntaria. Un text tan adient i tan adaptable (per sort o per desgràcia, Itàlia i Espanya són cosines germanes) havia d’acabar sobre un escenari de Barcelona. I finalment ha passat. Em vaig alegrar d’allò més quan vaig veure el títol a la cartellera i cap allà que hi vaig anar.

El muntatge és tot el que ha de ser, una comèdia d’embolics totalment esbojarrada. El rítme és frenètic i els gags s’encadenen entre situacions de pur absurd i reflexions d’allò més serioses. L’adaptació a casa nostra és impecable, hi ha de tot: mossos que canten la internacional, policies nacionals experts en ginecologia, senyores indignades… La millor virtut que té aquesta obra és que et permet riure amb una situació que la majoria de vegades et fa venir ganes de plorar. Una vàlvula d’escapament que, malgrat tot, t’encén la guspira i et fa pensar. Els actors defensen amb nota un text difícil, extens, i que cal dir ràpid, sense perdre el ritme en cap moment. Part de la gràcia d’aquesta comèdia és la seva velocitat, i els actors han de fer ús de tota la seva agilitat perquè la cosa no decaigui. Aquests ho fan i ho fan molt bé, amb menció especial per al polivalent Arnau Martí, que interpreta tots els secundaris i passa d’un a un altre sense que sembli difícil.

Tot plegat, una manera molt recomanable de passar dues hores (que a mi, personalment, em van passar volant!) i partir-se de riure, cosa gens fàcil d’aconseguir.

Per cert, aquest espectacle fa servir el sistema de taquilla inversa. Per mi es tracta d’una part més de l’actuació. Una decisió coherent amb el discurs d’un text que la companyia ha triat a consciència. Els desitjo espectadors generosos i molt d’èxit.

 

Si no ens paguen, no paguem! – Autor: Dario Fo. Actualització de l’obra “Ací no paga ni Déu!”, de Dario Fo, per part del propi autor i Franca Ramel. Director i traductor: Carles Fernández Giua. Adaptació: Carles Fernández Giua i Elies Barberà. Repartiment: Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Marta Montiel. Sala: Teatre Tantarantana. Data: 20/03/13.

Deixa un comentari