La Sala Beckett està de mudances: La màquina d’aigua

Dubto que quedi algú que encara no ho sàpiga, però per si de cas tornarem a dir-ho: la Sala Beckett canvia d’ubicació, deixa el barri de Gràcia i marxa a Poble Nou. La nova Sala Beckett habitarà l’antiga seu de la Cooperativa Pau i Justícia, un edifici de 3000 metres quadrats que acollirà dues sales i tindrà més espai per l’Obrador i pel bar (cosa que em fa especial il·lusió perquè sóc molt fan dels bars dels teatres, i el de la Beckett m’agrada especialment). Si voleu fer un cop d’ull a com està quedant, us recomano aquest vídeo.

Però, és clar, hom no pot deixar la que ha estat la seva casa durant 25 anys d’un dia per l’altre. Si als domicilis acaben contenint tota mena de records i andròmines, m’imagino que a un teatre tot això es multiplica per mil. Així que la Beckett ha decidit acomiadar la seu de Gràcia com cal: fent honor a la seva història.

Així neix La Sala Beckett està de mudances, un cicle de conferències i lectures d’algunes de les obres més emblemàtiques d’aquests darrers 25 anys dutes a terme pels seus repartiments originals. Una bona manera de reviure o fins i tot de descobrir aquestes obres.

Aquest va ser el meu cas amb La màquina d’aigua de David Mamet dirigida per Àlex Rigola la temporada 1999-2000. En aquella època jo tenia 18 anys i crec que no sabia ni qui era Rigola ni qui era Mamet ni què era la Sala Beckett. Ningú no neix ensenyat. Així que quan vaig veure aquest títol al llistat d’obres no vaig dubtar a reservar.

L’experiència va ser bona, però estranya. La màquina d’aigua és un text amb una estructura no convencional, amb personatges transversals, i el més interessant del muntatge (que devia ser la manera com Rigola va portar el text a escena) és precisament el que la lectura no permet transmetre. Suposo que aquells que ja l’havien vista van poder evocar el muntatge original, però els que no, hauríem agraït veure, almenys, algunes fotografies de l’espai escènic, del vestuari, per poder fer-nos una idea de quina línia seguien. D’altra banda, poder gaudir dels actors originals llegint un text que era evident que coneixien a la perfecció va ser tot un plaer, i els petits detalls de direcció que va afegir Àlex Rigola també van tenir la seva gràcia.

Encara queden dues semanes d’actes i moltes coses interessants, així que us recomano que visiteu el web per trobar el que més us interessi. Si alguna lectura està plena, no patiu, les que tenen entrades esgotades són retransmeses en directe per la Sala Beckett mitjançant l’aplicació Periscope (busqueu-la a l’App Store i similars).

Ah! I, a més, anar ara a la Beckett té un altre alicient: jugar a llegir els milers de noms amb què han decorat totes les parets, una obra d’art efímer que no us heu de perdre.

La màquina d’aigua
Temporada 1999-2000
Autor: David Mamet. Director: Àlex Rigola. Repartiment: Pepo Blasco, Rosa Boladeras, Jordi Collet, Daniela Feixas, Òscar Intente, Àngels Moliner, Jordi Puig “Kai”, Fèlix Pons, Joan Raja i Ramon Enrich. (Mònica Aybar, Josep Julien i Manel Sans també van participar en el repartiment original).
Sala: Sala Beckett. Data: 07/03/2016. Fotografia: Sala Beckett.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.