Roberto Zucco - Teatre Romea

Roberto Zucco

Amb els anys he anat aprenent que esperar molt d’alguna cosa és el camí més curt cap a la decepció. Malgrat tot, no acostumo a ser capaç de controlar les meves expectatives. I esperava molt de Roberto Zucco. I no va poder ser.

He estat a punt de llegir el text de Roberto Zucco incomptables vegades, però al final no ho he fet mai perquè volia que el meu primer contacte fos en un muntatge. No sé si sóc rara, però no m’agrada anar a veure una obra que ja he llegit (si puc evitar-ho). No m’agrada que m’esguerrin el final. Però en aquest cas, tant de bo l’hagués llegit. M’hauria estalviat l’entrada. Tothom m’havia parlat molt bé de Koltès i d’aquest text, però a mi no em va acabar de fer el pes. D’entrada, fa una cosa que em molesta força i és que tots els personatges parlen igual, s’expressen de la mateixa manera. A més, en aquest cas, tots parlen amb un nivell de retòrica i poètica que no s’adiu gens amb l’entorn marginal en què viuen. Hom podria argumentar que tots parlen igual perquè la història es desenvolupa al cap del protagonista. Pot ser que aquesta fos la intenció de l’autor però, aleshores, tot l’enfoc de direcció seria erroni… D’altra banda, no sento cap mena de fascinació per la mena de personatges acabats que retrata Koltès. No trobo cap poesia en la misèria, en la violència, ni en la manca d’oportunitats.

L’altre motiu pel qual em venia molt de gust aquesta obra era perquè la dirigia Julio Manrique. Crec que he vist tots els seus muntatges i aquest no ha fet res més que confirmar-me en una teoria que tinc: els muntatges massa grans no li acaben de funcionar. A mi m’encanta el Manrique director d’actors, el de La forma de les coses, American Buffalo o Llum de guàrdia però, quan el muntatge creix de mida i cal treballar amb escenografies complicades o massa paràmetres (penso en L’arquitecte o L’hort dels cirerers), trobo que no l’acaba d’encertar. Malgrat això, sempre hi torno perquè quan les coses li surten bé, li surten molt bé.

A aquest Roberto Zucco trobem una escenografia faraònica que distribueix l’espai com pot i, d’alguna manera, ofega les escenes, tancant els personatges en caixes de sabates (per després alliberar-los per tota la sala, si cal, en moments puntuals). Després tenim les pantalles de leds que van puntuant cada escena amb el seu títol, com si el text no s’expliqués per si mateix o com si calgués orientar l’espectador. I per acabar tenim el lluminós de Roberto Zucco, que s’encén cada cop que es pronuncia el nom del protagonista en un exercici d’insistència que em va fer pensar que em prenien per curta. Tot plegat, molt d’artifici per a un text que gran part del temps és una concatenació de monòlegs. Un text en el que haurien de brillar els actors i no tota la resta. En aquest sentit tampoc no vaig empatitzar amb el protagonista. Pablo Derqui interpreta un assassí en sèrie que, a totes llums, hauria de resultar un personatge magnètic i fascinant com una serp, en canvi, a mi em va semblar una mena de nen perdut, fràgil i tou. M’inspirava certa tendresa en alguns moments, però la veritat és que no em podia importar menys el que li passés. La resta d’actors defensaven amb força solvència els seus papers (no gaire definits al propi text) i, en especial, em va agradar molt la interpretació de la Cristina Genebat, molt allunyada d’altres personatges que li he vist fer.

Vaig sortir pensant que Roberto Zucco no era un text per a mi però, per què no dir-ho, el muntatge tampoc no em va ajudar a canviar d’opinió.

 

Roberto Zucco – Autor: Bernard-Marie Koltès. Traductora: Cristina Genebat. Director: Julio Manrique. Repartiment: Pablo Derqui, Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Xavier Ricart i Oriol Guinart. Sala: Teatre Romea. Data: 24/03/13.

2 thoughts on “Roberto Zucco

  1. Aishhhh… hauries d’haver vist el muntatge de Lluís Pasqual que va “inaugurar” el Palau de l’Agricultura, el llunyà 1993, amb l’Eduard Fernàndez (encara es xuclava el dit). Ara no em demanis detalls, però en aquell moment va ser mind blowing!!

    Potser aquella situació precària és el que necessita l’obra. Potser Lluís Pasqual estava inspirat. O potser era jo, en un d’aquells dies que connectes perquè sí! 🙂

    http://www.webjordibosch.com/teatre/obres90/zucco.htm

    1. És una de les màgies del teatre, que és un art efímer, tot allò que no veus, ja no es pot recuperar. I això està bé. Pensa que al 93 jo tenia només tenia 12 anys, així que penso que aleshores tampoc no hauria entés gaire un text com Roberto Zucco…
      Moltes gràcies per comentar, Anna.

Deixa un comentari