Rent - (c) Àgata Casanovas

Rent

Rent descansa sobre les columnes del seu mite. És aquest mite el que fa que un musical amb una trama que, desenganyem-nos, ha envellit fatal, segueixi aixecant passions arreu del món. Rent és el musical de culte per excel·lència. Un musical nascut a l’escena off de Nova York, fill d’un autor novell que moriria la nit abans de l’estrena. Un autor que no coneixeria el gran èxit que adquiriria el seu musical. Que mai no sabria que havia estat capaç de connectar amb el públic d’una manera gairebé màgica.

La primera vegada que veus Rent (sigui en les condicions que sigui), t’impressiona. És inevitable. Ja hem dit que la trama ha envellit malament (ni la homosexualitat, ni la drogodependència, ni la sida són avui el que eren als anys 90), però Rent va més enllà d’això. Rent basa el seu èxit en una galeria de personatges que, tot i la precarietat i el patiment, són esencialment lliures. Viuen de la manera que han decidit viure perquè busquen allò més pur, l’art. Els protagonistes de Rent trien la seva família i trien la seva realitat i, en fer-ho, ens mostren que es pot viure sense vendre l’ànima al diable, sense pagar lloguer (però pagant, ai las, les conseqüències). La catarsi que experimentes en el teu primer Rent és única i, a partir d’aquell instant, només penses a repetir-la.

I aquest és el problema quan algú es diposa a muntar un Rent. Que no competeix contra si mateix ni contra la resta d’espectacles de la cartellera. Ni tan sols competeix contra el record d’espectacles anteriors i llunyans en el temps. Competeix amb les gravacions originals de Broadway que tots hem escoltat (i alguns ens sabem de memòria), competeix contra el mite que s’ha creat a l’entorn d’aquest musical en concret, competeix a la Champions dels musicals.

I, malauradament, el Rent de Daniel Anglès no està a l’alçada. De fet, està força lluny. A aquest Rent li falta intensitat i, sobretot, li manca molta profunditat. En les dues hores i mitja d’espectacle, els personatges passegen per l’escenari com si tot el que els passa l’hi passés a un altre. Com si tenir una malaltia mortal, estar enganxat a l’heroïna o viure d’okupa en un barri marginal no els afectés en absolut. El repartiment està més pendent de fer bé la cançó que d’interpretar-la. Ho entenc, les cançons de Rent són complicades i és un musical que no dóna treva, però sense una bona interpretació tant és arribar a la nota. Si no emociona, no val. Rent no té diàlegs, per tant cal que els intèrprets construeixin el personatge i ens transmetin tota la seva profunditat durant les cançons, amb la seva veu i amb el seu cos, amb seva mirada. Una tasca només a l’alçada dels millors.

Un repartiment molt jove (sorgit d’un llarg càsting arreu de Catalunya que va ser ampliament publicitat en el seu moment) es deixa la pell en escena, però no n’hi ha prou. Hi ha qui diu que els calen uns mesos per agafar rodatge, jo penso que a alguns d’ells els calen encara anys. Anys de fer musicals. A Rent no hi ha mals intèrprets però sí intèrprets inexperts, i això no és culpa seva, sinó de qui els ha posat sobre l’escenari. De qui ha decidit triar aquest repartiment i no un altre.

Menció a part mereix l’apartat tècnic que, si més no el dia de l’estrena, no va estar gaire encertat. Micros que entraven tard, acoblaments de greus, volums descompensats i problemes de mescla en els números de grup van fer que en molts moments resultés complicat sentir bé les lletres (sempre important i imprescindible en un musical sense text parlat).

El Casino de l’Aliança del Poblenou esdevé un escenari gairebé entranyable pel que té d’històric, però potser té un escenari una mica massa petit pel que demana aquest musical. En els números de grup es fa patent la manca d’espai malgrat la bona feina feta amb l’escenografia, que conserva les clàssiques bastides del muntatge original i aprofita fins l’últim milímetre. També cal aplaudir la feina dels musics que, seguint l’arranjament original, van estar impecables, i la traducció de les lletres també em va semblar força bona, més encara tenint en compte la dificultat que comporta.

Vaig sortir de Rent sense haver deixat caure ni una llàgrima, jo, que de vegades, ploro escoltant el CD amb l’enregistrament del cast de Broadway. Em temo que la decepció està ben bé a l’alçada de les espectatives. Crec honestament que Daniel Anglès ho podria ho hauria d’haver fet molt millor.

 

Rent

Autor: Jonathan Larson. Director: Daniel Anglés. Director musical: Miquel Tejada. Coreografia: Oscar Reyes. Repartiment: Nil Bofill, Víctor Arbelo, Mireia Òrrit, Xavi Navarro, Albert Bolea, Roger Berruezo, Queralt Albinyana, Anna Herebia, Lu Fabrés, Jana Gómez, Víctor Gómez, Edgar Martínez, Lucía Torres, Iban Valero, Oriol Burés, Marc Gómez i Carol González. Banda: Miquel Tejada, Oriol Padrós, Dani HDZ, Pol Barbé i Betel M. Daura. Producció: Javier Pérez-Tenessa. Arranjaments musicals: Steve Skinner. Concepte original/Lletres adicionals: Billy Aronson. Supervisió musical/arranjaments adicionals: Tim Weil. Dramatúrgia: Lynn Thomson. Adaptació al català: Daniel Anglés i Marc Gómez. Escenografia i vestuari: Raquel Ibori, Marc Salicrú, Marc Udina. So: Jordi Ballbé i Albert Ballbé. Il·luminació: Xavi Costas i Daniel Anglés. Logo: Xavi Oribe. Fotografia: Àgata Casanovas. Assistent de direcció: Berta Adell. Assistent de coreografia: Helena Jara. Coach vocal: Susanna Domènech. Coach d’acting: Mireia Sanmartín. Making-of: Sandra Busquí. Premsa: Sandra Araquistain i Carmen Vicente. Direcció de producció: Sol Blasi. Gerència: Meritxell Bonet. Producció executiva: Daniel Anglés, Víctor Arbelo, Nil Bofill, Jordi Taixés, Miquel Tejada i Javier Pérez-Tenessa.

Sala: Casino de l’Aliança del Poblenou. Data: 26/01/2016. Fotografia: Àgata Casanovas.

Deixa un comentari