Col·loqui de crítica teatral - Sala Beckett

Reflexions sobre la crítica teatral

Aquest dimarts vaig tornar a apropar-me a la Sala Beckett per participar en el seu particular comiat de la seu de Gràcia. En aquesta ocasió, la meva intenció era doble: assistir a la lectura dramatitzada del text de Carles Mallol Molta aigua i participar en el col·loqui Espais, mitjans i funció de la crítica teatral en l’era digital.

Els oradors eren Jordi Bordes, Andreu Gomila, Eduard Molner, Juan Carlos Olivares i Aída Pallarès, tots ells noms importants del panorama del periodisme cultural i la crítica al nostre país, i precisament per això em va sorprendre la poca afluència de públic. No ho vaig comptar, però diria que no érem més d’una dotzena de persones. Veient la quantitat de gent que cada dia opina i parla de teatre a xarxes, el cert és que jo esperava més gent.

Sigui com sigui, crec que la xerrada va ser enriquidora i interessant per a tots els implicats, sobretot perquè va permetre que crítics i blocaires poguéssim xerrar amb franquesa de com ens veiem uns i altres.

No pretenc aixecar acta del col·loqui (si us el vau perdre, em sap greu), però sí que m’agradaria recollir d’alguna manera les meves conclusions i reflexions posteriors perquè penso sincerament que sempre és bo fer una passa enrera i contemplar el conjunt.

Des de la irrupció de les xarxes socials, els blogs i els espais de recomanació a Internet, el cert és que tot l’ambient de la crítica teatral (i no només) s’ha revolucionat força. Això, unit a la crisi tan econòmica com de prestigi que pateix la premsa escrita des de fa ja uns quants anys ha fet que els altaveus i les tribunes ja no siguin els de sempre i que periodistes i crítics es vegin obligats a treballar en un entorn que es podria considerar, fins i tot, hostil.

Es va parlar dimarts de com s’ha aprimat la informació cultural als diaris en els darrers anys. Això és cert, però és igual de cert que, de fet, són els propis diaris escrits els que s’han aprimat. Cada cop hi ha menys diners i, per tant, menys informació i, malauradament, de menys qualitat. Als diaris online, on l’espai no és un problema, regna la dictadura del clic i, a l’hora de decidir què es penja i en què s’esmercen recursos, és més interessant penjar notícies de gatets o de gent que es llença aigua gelada per sobre que una crònica sobre un magnífic festival de teatre d’objectes a Vilafosca de l’Estany. Això és així. No hi estic d’acord, però és com és. De la mateixa manera que fa 30 anys la gent no comprava el diari perquè portés extensos articles de fons sinó perquè portava la informació del temps, la programació de la tele, l’horòscop, el número de la loteria, la crònica del futbol i el crucigrama. I em temo que això també era així, però aleshores hi havia publicitat per pagar la festa i els diaris es podien permetre el luxe de complir amb les seves obligacions. Eren altres temps.

El cas és que en el moment en què els diaris deixen de tenir el monopoli de la informació, Internet es converteix en la nova Arcàdia on tot es troba a cop de clic. I arriba un moment on qualsevol persona, sigui o no sigui periodista, pertanyi o no pertanyi a un mitjà de comunicació, pot obrir un blog com aquest o un compte de Twitter i dir la seva de teatre, de rock & roll o de la pesca del salmó a Birmània. I hi haurà gent que la llegirà i, si té criteri, certa gràcia escribint i constància, es farà una audiència, una audiència més o menys fidel que es refiarà de la seva paraula. Això, òbviament no passa d’un dia a un altre. Els blogs han de picar molta més pedra que un mitjà com El País o Time Out per trobar algú disposat a llegir-los a Internet. Però passa, i és inevitable.

Ara bé, establert això arriba la pregunta important: què és, doncs, la crítica? Opinar de teatre és fer crítica? Recomanar teatre és fer crítica? Expressar gustos personals en linía és fer crítica? La meva opinió és que no. De fet, i així ho dic a la capçalera del blog, malgrat el que molts diuen de mi, jo no considero que faci crítica, jo faig opinió. Argumentada i amb la intenció de transmetre als que em llegeixen emocions i sensacions, sí, però opinió al cap i a la fi. Potser d’aquí a molts anys, quan hagi pogut veure molt més teatre, estaré en la posició de dir que faig crítica, però encara no. I per què dic això? Perquè la crítica, i això ho vam comentar abastament dimarts, és més que una opinió argumentada. La crítica és quelcom gairebé acadèmic. La crítica és la que és capaç de veure un espectacle en el seu context, tan espai-temporal com en relació als seus creadors. Crítica la pot fer aquell que ha vist moltes obres dels mateixos autors, que ha vist els intèrprets en diferents papers, que ha vist tota la temporada teatral i pot veure si el que passa dalt de l’escenari està influït per modes pròpies o alienes. El crític és aquell que tot i no gaudir d’un muntatge pot dir si hi havia una intenció al darrere, si el que va veure era coherent amb les formes i els modes de tal o qual moviment i, per sobre de tot, és aquell que ho sap transmetre en els seus textos. Jo, per exemple, quan llegeixo Marcos Ordóñez sé si el muntatge és o no per mi, al marge del que ell en pensi. Perquè me’l sap explicar.

Però malauradament, aquesta mena de crítica cada cop és més escassa als mitjans. Ja sigui per falta de pressupost, per falta de vocacions o, senzillament, perquè no té prous lectors i no és rentable, el cert és que l’espai per la crítica minva constantment i, a més, aquesta s’assembla cada vegada més a la opinió argumentada que es pot trobar en molts altres llocs a part dels oficials.

Jo no sé si això és bo o dolent. Al cap i a la fi, jo no sóc periodista ni em guanyo la vida amb el que escric de teatre. El que faig ho faig, mai més ben dit, per amor a l’art, i li digui com li digui jo o li diguin com li diguin els altres, és del tot indiferent per a la immensa majoria del món. El que sí que sé és que malgrat que molta gent que va al teatre i busca informació en línia ja en té prou i massa amb les opinions dels blogs, de Twitter o els comentaris de l’Atrápalo, la crítica teatral (la de debó) és imprescindible en un teixit teatral sa.

I que no tot poden ser clics.

 

Fotografia: (c) Sala Beckett

Deixa un comentari